"No em representa" o bé "tots són iguals" són expressions que s’han fet quotidianes dins dels nostres cercles. De la primera, s’ha demostrat que aquells que la feien servir amb més contundència (de l’entorn del 15-M), només volien arribar al mateix lloc que qualsevol altre: a les institucions, i d’igual forma, a través de les urnes. Avui, jo podria pensar exactament igual que ells abans: quan no comparteixo les seves polítiques, automàticament no em sento representada. Però no ho penso ni ho dic. Perquè estan legitimats per vots. Tant o més que qualsevol altre. Entre els qui fan servir la segona, els d’assimilar la classe política a una massa uniforme, hi veiem persones decebudes. És veritat que no els ho han posat fàcil. Avui és difícil distingir polítiques. Els vells esquemes de dreta i esquerra són imprescindibles (no són el mateix ni ho seran mai), però al joc hi entren milers de variables més. I és veritat que els partits polítics, en general, han sigut poc rigorosos en les seves promeses i els seus actes.
Tampoc és gens sa el que es transmet darrerament: corrupció, imputats... forma part d’un vocabulari agregat a la política. I això no és una part del tot. Conec molts regidors i regidores de pobles grans i petits que treuen neu, posen cadires per la festa major i es deixen la pell pels seus veïns. Igual que tenim diputats i diputades que es barallen fins a la sacietat perquè hi hagi aquella petita partida pressupostària per a una escola. O eurodiputats que lluiten en l’anonimat contra gegants. I de les seves petites victòries o derrotes, molts cops èpiques, no en reben cap reconeixement social.
Els vells esquemes de dreta i esquerra són imprescindibles (no són el mateix ni ho seran mai), però al joc hi entren milers de variables més
I d’aquesta forma ens trobem davant d’una certa banalització del vot. El que hauria de ser un acte racional de tria entre valors i guanys i pèrdues, s’ha convertit en un element o bé de càstig o bé de desídia. I així ens trobem amb les grans sorpreses electorals. Trump només és un dels monstres fills d’aquesta situació. Votar com a mecanisme per perdre menys i no com a eina per guanyar. Aquest és el trist epíleg dels darrers anys.
Davant d’aquesta situació cal sobreposar-se i tornar el prestigi a la política. La política, en els seus orígens, servia per tancar fractures a la societat. Avui, incapaç de curar ferides, molts cops n’obre més que no pas en tanca. Però cal ser honestos: l’ésser humà no coneix cap millor manera de reequilibrar poders i autogovernar-se que la democràcia. Amb les seves múltiples formes i defectes.
Sense política, què ens queda?
Represtigiar la política recau en una doble responsabilitat: per una banda, en els representants, i per l’altra en els representats. Als primers se’ls ha de demanar honestedat i transparència. I sobretot servei públic. Sobreposar-se al pes de les elits i de la mà invisible perquè la ciutadania en general entengui i constati que els seus interessos prevalen per damunt de tot. I els representats necessitem compromís cívic i social. Participació i crítica constructiva. I, sobretot, passar comptes. Saber que en el vell esquema els electors som la patronal dels elegits i que en qualsevol moment els podem acomiadar.
La política, avui deshonestada i vilipendiada, la necessitem més que mai. La necessitem per garantir la governabilitat del món i la seva estabilitat. Perquè sense política, què ens queda?