"L'elecció judicial del CGPJ és una altra politització, la que va de mans de les associacions de jutges"

Díez-Picazo

Com si d'un esquinç de Sabina es tractés, el CGPJ ha complert mil dies i d'altres tantes nits sense renovar, pels sants bemolls d'un Partit Popular que ha trencat ja dos pactes i que està segur que no li passarà factura mantenir aquesta inacceptable anomalia institucional que li aporta bons rèdits per a la seva guerra jurídica.

El pròxim dilluns 6 tindrà lloc la tradicional obertura de tribunals al Palau de les Salesas sota la presidència de Felip VI. Lesmes ens amenaça de fer davant d'ell "un discurs molt dur dirigit al PP i al PSOE" perquè d'una vegada compleixin el mandat constitucional de la renovació. Veuran que Lesmes molt bon jutge no és, ja que tota la seva duresa passa per mantenir una estúpida equidistància. De tots és sabut, és un fet, que és el Partit Popular i només el Partit Popular el que es nega a renovar amb les més peregrines excuses i fins i tot amb dos pactes trencats. Lesmes, al qual el govern Aznar va fer director general en Justícia, esbroncarà ambdós com si les seves postures fossin iguals. Imparcialitat total. Tampoc no dimitirà malgrat estar tan molest segons diu. Serà perquè durant aquells mil dies, amb les seves mil nits, ell i els vocals de la Permanent continuen cobrant a preu d'or. Tampoc no ploraran.

Tot això ho farà sota la presidència del rei, però hauria de ser així? Hauria el rei d'assistir a una obertura de tribunals en la qual es consagra l'anomalia institucional, en la qual llegeix el seu discurs un president del CGPJ i del Suprem més caducat que un Danone de vidre? No és cap ximpleria el que pregunto, ja que la seva presència allà no és obligada, sinó merament conjuntural, una cosa de costum. El rei, que va deixar d'assistir al lliurament de despatxos de jutges de l'última promoció de l'Escola Judicial de Barcelona, no hauria de deixar d'anar al paperot de l'obertura de tribunals sota la presidència d'un senyor que hauria de ser a casa seva i amb la presència de tots els vocals que porten mil dies d'okupes institucionals?

El CGPJ ha complert mil dies i d'altres tantes nits sense renovar, pels sants bemolls d'un Partit Popular que ha trencat ja dos pactes i que està segur que no li passarà factura mantenir aquesta inacceptable anomalia institucional que li aporta bons rèdits per a la seva guerra jurídica.

El rei va arribar a presidir aquest acte per la porta del darrere, per dir-ho així, i de la mateixa manera que el lliurament de despatxos de jutges, podria deixar de presidir-lo sense que passés res. Al cap i a la fi, va ser un pols entre Pio Cabanillas i Carlos Sainz de Robles el que va portar al seu pare a posar-se la toga i el collar de la Justícia i asseure's en aquest acte. Corria l'any 1980 i acabava de formar-se el primer CGPJ de la història. Arribat el moment d'obrir el curs judicial, Pio Cabanillas va informar que el presidiria ell com a ministre de Justícia, com s'havia fet els 41 anys anteriors —insisteixo, no està regulat enlloc— però el president del CGPJ va dir que ni parlar-ne i que l'havia de presidir ell. Sainz de Robles va intentar raonar amb el ministre de Justícia i dir-li que l'Executiu no podia presidir en el Tribunal Suprem, però aquest no baixava de la burra, així que el president del CGPJ va recórrer a una maniobra envoltant. Va comentar l'embolic protocol·lari al llavors president de l'Audiència Nacional, Rafael de Mendizábal, que tenia una bona relació personal amb Joan Carles I i aquest es va plantar a La Zarzuela i va explicar-li la disputa. Va ser el monarca el que va dirimir la baralla en manifestar la seva voluntat d’anar al solemne acte en el Tribunal Suprem. Davant la presència del rei, tant el ministre com el president del CGPJ, van haver de desistir de presidir. A partir d'allà tot va ser un seguir el costum del pare i ara del fill. No hi ha cap norma que digui que el rei ha d'estar en aquest acte i, tanmateix, cada any es posa la data segons la seva agenda.

El conflicte actual, la negativa de Casado a complir la seva obligació constitucional, és tant o més greu i enverinat que la disputa de 1980 i si aquella es va arreglar amb la decisió del Rei d'acudir, potser aquesta podria encarrilar-se amb l'absència del rei. No entenc com el cap de l'Estat continua sancionant amb la seva presidència aquest intolerable estat de coses. És com donar suport a que el caducat Lesmes continuï assegut allà al seu costat quan se n'hauria d'haver anat fa mil dies, amb les seves mil nits.

La qüestió és que la negativa del PP a negociar és una estratègia que no només li permet mantenir les majories afins tant en el CGPJ com al Suprem, sinó fins i tot en el Constitucional i no és assumpte menor. La temptació del PP de mantenir el bloqueig és molt gran. Recordin que Casado ja es veu celebrant Consells de Ministres el 2023, i que si es renovés ara el Consell, el seu hipotètic mandat es veuria coexistint amb un CGPJ de majoria progressista almenys tres anys, gairebé tota una legislatura que ja creuen tocar. Ja estan deixant caure per allà quina seria la seva pròxima jugada d'abast, que no seria cap altra que intentar impedir que el Govern de Sánchez pogués anomenar l'any que ve als dos magistrats del TC que li corresponen. El muntatge teòric dels populars parteix que, després de la recent reforma, el Consell en funcions no pot fer nomenaments i, per tant, no pot nomenar els dos magistrats que li corresponen del Tribunal Constitucional. Els peperos pretenen que, com la Constitució ordena que el TC es renovi per terços cada quatre anys, si en aquesta data no es poden renovar els dos magistrats del CGPJ, tampoc els dos del Govern, perquè la renovació és "per terços" i el terç del total són quatre magistrats. O els quatre o cap, així que cap, diu el PP. Per aconseguir aquesta nova fita del frentisme judicial, han de mantenir caducat el CGPJ fins el juliol de l'any que ve.

Potser ha arribat el moment que el rei no sancioni amb la seva presència aquest estat de coses que respon a un filibusterisme pèssim del Partit Popular i que només a aquest partit beneficia.

Tot això està provocant situacions que afecten casos molt complicats i delicats i li dona avantatges a la dreta en les batalles que no pot guanyar al Parlament. La impossibilitat de realitzar nomenaments fa que cinc places de la Sala Tercera del Suprem, i una sisena ben aviat, estiguin sense cobrir. Aquesta sala és la que ha de decidir si admet els recursos dels indults i, en el cas escandalós de fer-ho, resoldre’ls. Aquesta sala també ha de deliberar i resoldre el proper dia 19 d'octubre sobre els recursos que el mateix PP i Vox van presentar per anul·lar el nomenament de la fiscal general de l'Estat. Sonen tambors que el CGPJ estaria pensant pot nomenar, cobrir aquestes vacants amb "suplents" o magistrats "en comissió de servei" que ells mateixos decidirien. Saben què succeeix amb això? Que podrien col·locar els jutges que ells volguessin com, de fet, ja ha passat moltes vegades a l'Audiència Nacional.

Un Tribunal Constitucional sense renovar té sobre la taula la possibilitat de continuar resolent en contra de l'estat d'alarma de sis mesos —que encara té pendent i seria un altre pal per al govern d’Espanya— i de tantes altres coses que serien avantatges per l'oposició fins a les pròximes eleccions.

L'anomalia institucional és gran i només té uns beneficiaris. Potser ha arribat el moment que el rei no sancioni amb la seva presència aquest estat de coses que respon a un filibusterisme pèssim del Partit Popular i que només a aquest partit beneficia.

Potser és hora que o ell o el govern espanyol, que ha de sancionar els seus actes, deixin clar que la situació és tan anormal que no pot ser representada com si res anormal succeís.

A que no passa? L'acte és a Madrid i no a Barcelona.

No passarà.