Hi hagué un temps en què l’independentisme es guiava per qüestions més aviat temporals i els processistes xerraven de “fulls de ruta”, de “fases” i les ànimes més creatives anunciaven que la seva vida política al Congreso duraria “dieciocho meses y ni un día más.” Però sembla que enguany els portaveus de la secessió hagin patit una fal·lera pel vocabulari de l’espai. Posteriorment als fets del 2017, ja des de la presó, Oriol Junqueras va dedicar-se compulsivament a pactar amb l’Estat per acostar Esquerra a l’espai del pragmatisme convergent. Junts li ho va posar prou fàcil, adquirint els hàbits d’un partit cupaire més aviat caòtic en la gestió (també en importar aquell feréstec costum convergent de fer-se l’orni quan es parla d’agressors sexuals o corruptes). Finalment, l’atomització de l’univers de l’antiga CiU i la irrellevància de la CUP ens han dut a la famosa qüestió del quart espai.

El nucli del processisme pensava que la llei d’amnistia calmaria les aigües d’aquest buit polític i donaria temps de sobres a republicans i convergents per començar a rearmar-se des de zero. Però les formacions han oblidat un petit detall; a saber, que els catalans no som del tot gilipolles i hem palesat que el text d’amnistia és, bàsicament, un indult a Pedro Sánchez i una excusa perquè els dos grans partits de l’independentisme caiguin en la trampa de barallar-se per veure qui ha fet aportacions més enginyoses a una llei espanyola. De fer valer l’exili com un escac dolorós envers la justícia de l’Estat ordit des d’Europa, ara els líders es veuen atrapats en la seva xarxa. Puigdemont ja ha dit que dilatarà el seu retorn a Catalunya fins a la tardor (per fer una mica de calaix a les eleccions europees) i Marta Rovira diu que no vindrà fins que els jutges l’apliquin a casos concrets.

Dins les noves joguines del quart espai hi ha estimadíssims amics que pateixen de la meva idèntica fília per Amèrica

Això que acabo d’escriure és apassionant de collons, car l’independentisme ens ha venut una llei “sòlida i robusta” mentre els seus principals afectats, amb una covardia delirant, s’estimen més veure com les togues espanyoles l’apliquen abans als pobres mortals que cremaren una dissortada bossa d’escombraries a Urquinaona. Tot plegat passa mentre polítiques com la presidenta del Parlament (una tal Anna Erra) sostenia fa ben poc, després de l’amnistia, que Espanya ja torna a ser una democràcia plena. Dit això, és ben lògic que el cinisme fastigós de tota aquesta penya derivi a la caça del famós quart espai que, cal recordar-ho, de quart no en té res, perquè simplement vol menjar-se i rumiar l’espai convergent de sempre. El buit que ha deixat Junts és tan gran, que en realitat aquest quart espai (que fins ara ocupaven ERC i Orriols) ara també serà el cinquè de Clara Ponsatí.

Vist que Salvador Illa ha decidit que vol allargar un any més l’agonia del Govern de Pere Aragonès, hi haurà marge per veure si Orriols té prou força per a exportar la seva retòrica lepenista arreu del país; també hi haurà temps de sobres perquè Clara Ponsatí ens expliqui com pot presentar una alternativa al processisme de tota la vida, quan ella fou ben conscient de l’estafa en qüestió des del 2017 i, no obstant això, va decidir aprofitar la volada de Carles Puigdemont a les europees per caçar una plaça d’eurodiputada que no hauria obtingut sense l’aquiescència del món convergent. Servidor és més del temps que no pas de l’espai i estic molt a favor d’afavorir que la gent s’expliqui; de moment, a la Clara ja li he sentit dir que el seu nou partit vol ser el “pal de paller” de l’independentisme, una metàfora m’ha demostrat una renovació conceptual-política que m’ha deixat perplex.

De moment, i vista l’aixecada de camisa i la venda de motos general, jo em continuo decantant per l’únic espai —el primer, de fet— que és autènticament transformador per a la política catalana: l’abstenció continuada fins a les eleccions al Parlament. Però sé que dins les noves joguines del quart espai hi ha estimadíssims amics que pateixen de la meva idèntica fília per Amèrica. Per tant, només em queda dir-los allò tan bonic de prove me wrong, fellow.