D'acord, sí, Irene Montero ha aconseguit que no parlem de la llei que ha parit i que ha estat avalada pel govern espanyol i bona part de l'arc parlamentari. Ara només parlem de l'autora, i no per criticar-la, sinó per compadir-nos per un suposat linxament que, fins ara i pel que hem vist que ha passat altres vegades, ha estat regla general amb tons diversos sense que ningú fes tants escarafalls, però que ara s'allargarà tot el que es pot allargar la volatilitat de la informació en temps precipitats.
Que en un mateix govern hagin coincidit un vicepresident i una ministra obliga necessàriament a estar alerta. Almenys en els que es consideren estats democràtics. Potser perquè el matrimoni té, respecte a la democràcia espanyola, una consideració crítica, poden permetre's la llicència de compartir el poder. S'ha criticat fins a l'avorriment l'endogàmia del Tribunal de Comptes o de la judicatura, però parlar de parelles de l'esquerra sembla que és tabú, i de fet em sembla bé que referir-se a la intimitat dels qui tenen tanta exposició pública hagi estat segell de la nostra cultura política. Però, aquí es tracta del mateix supòsit que aquella al·lusió del socialista Pablo Sebastián al popular Ruiz-Gallardón a la seva eventual relació extramatrimonial? Crec que no parlem del mateix.
La ministra d'Igualtat estaria condemnada a caure en l'oblit si no fos perquè les seves propostes són jurídicament molt nocives i formalment errades
Escoltant Iglesias i Montero, és fàcil percebre que només un membre d'aquest matrimoni mereix plaça a la universitat, però que cap dels dos no hauria de participar en el govern d'una nació que pretengui mirar cap endavant sense renegar del seu passat, de les seves institucions i de la seguretat jurídica. En tot cas, qualsevol observador objectiu amb un mínim criteri advertiria que només la universitat actual podria donar cabuda (plaça funcionarial inclosa) a qui no ho mereix i que els governs del present estan plens de persones que en la vida privada haurien estat acomiadats, i no de manera improcedent. A les dones ens hauria d'ofendre profundament aquest absurd argument d'algunes que diuen que tenim dret que també dones ximples ocupin càrrecs de responsabilitat. Com si els governants ximples, siguin homes, dones o tertium genus, que ara la cosa s'ha posat complicada, ens convinguessin a la ciutadania en algun cas, o com si a les dones no hagués d'importar-nos que els referents que oferim tinguessin la mirada tan curta i fossin tan poc exemplars.
Qui voldria ser com Irene Montero, excepte la que, des de la inutilitat, pretengués grimpar per aprofitament d'una relació d'amistat o relació sentimental? Dir-ho tan cruament pot entrar de manera poc respectuosa en la intimitat de les persones, però en aquest cas aquesta intimitat genera una millora de la seva economia que corre per compte de les nostres butxaques. I és que, en el fons, Toscano només va dir que Montero estava en política com Botella, corroborant que la taverna i l'hemicicle es van assemblant cada vegada més. Des de Rufián ja res no és el que era, encara que, per violència política, la de la Pasionaria sentenciant que Calvo Sotelo no tornaria a parlar a les Corts poc abans que la Guàrdia d'Assalt el cosís a trets i el deixés abandonat al carrer.
Com Botella, també la ministra d'Igualtat estaria condemnada a caure en l'oblit, si no fos perquè les seves propostes són jurídicament molt nocives i formalment errades. Així que, a diferència del que ha passat amb la dona d'Aznar, desgraciadament, a la dona d'Iglesias, durant molt temps després de la seva caiguda, ningú no la podrà oblidar. Sí, de vegades l'oblit és bo.