El globus està a punt d'esclatar. Un globus que s'ha anat omplint de trampes, que van pesant i que més aviat que tard (podria ser la propera setmana) acabarà per rebentar.
Com bé haurà entès, em refereixo a la situació ja insostenible que s'està produint per part del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Constitucional, dels polítics i, en definitiva, de tot un sistema que ha anat funcionant a base de pedaços, d'irregularitats, fonamentat també en grans dosis d'egoisme, mala llet i una absoluta falta de respecte a la ciutadania.
La qualitat dels "nostres" polítics és una de les peces principals d'aquest caos. Perfils de gent que, més enllà de la política, molt probablement tindrien moltes dificultats per poder guanyar-se la vida cobrant salaris equiparables. Perfils de molts que han vingut a la política per alimentar els seus egos, els seus complexos, per "ser algú", i per descomptat, per omplir-se les alforges. Per molt que repeteixin allò de representar els que els han votat, fins i tot la ciutadania i el bé comú. Res. D'això ja és complicat creure'n una sola paraula. Perquè en un sistema de partits on és la tònica general que qui més poder assoleixi a tenir sigui precisament el més grimpa, el menys preparat, o el que és capaç de canviar el seu discurs depenent de com escalfi el sol, tenim poc bo per esperar.
Aquesta tropa de "nous líders" són els que han fet de l'arena política un erm on la baralla contínua, l'insult, la recerca de la foto i del titular han degradat el que hauria de ser una tasca de respecte profund, de cura en les paraules, de recerca de discursos que enriqueixin i plantegin alternatives. La baixesa, la falta absoluta de creativitat i d'idees que ens facin pensar que val la pena donar suport a un projecte, està acabant amb això que hauria de ser la idea de sentir-nos representats per algun d'ells.
Està clar que, per a tot hi ha gustos. Hi haurà qui en prefereixi uns, a d'altres, encara que en termes generals, la sensació de desafecció política és cada vegada més acusada entre la població. I això, evidentment, és un problema. Perquè en una democràcia representativa, quan cada vegada els supòsits representats senten que ningú no parla per ells, trenca el principal cordó umbilical, rescindeix el contracte social i en definitiva, debilita el sistema en el seu conjunt.
Podem pensar que aquest sistema representatiu, amb la deriva de la classe política durant els últims anys, està tocat de mort.
No cal dedicar moltes línies per abordar el problema que tenim quan els serveis públics ens resulten insuficients. Quan qüestions tan fonamentals com la Salut o l'Educació són relegades i maltractades per a benefici del sector privat. Llistes d'espera interminables, atenció cada vegada més limitada, professionals fastiguejats i exhaustos que no poden desenvolupar el seu potencial ni treballar amb ganes perquè l'Administració els ha deixat absolutament venuts.
La burocràcia que ens ofega, i que lluny d'haver fomentat una Administració àgil, propera i humana, s'està convertint cada vegada més en una mena d'ogre que mai no respon, que rares vegades ajuda i que normalment, és preferible evitar.
Una economia que es cobreix de núvols foscos. Una situació en la qual ens veiem obligats a continuar pagant impostos, a pagar més per béns per cobrir les nostres necessitats bàsiques, però a sentir que per molt que paguem, no compensa l'enorme esforç que fem.
Podria seguir amb aquesta llista de greuges, amb aquesta infinita enumeració dels terribles abismes que es van fent cada vegada més foscos i profunds en el nostre context. I segurament a vostè, mentre em llegeix, se li ocorren moltes falles més. I no li faltarà raó.
Em pregunto, sincerament (i fa anys que ho faig), com és possible viure envoltats de tantíssimes qüestions que, lluny de corregir-se i virar cap a un benefici comú per a la majoria social, sempre giren per complicar-nos més l'existència, per donar-nos un disgust després d'un altre. Per sentir, en definitiva, que poc o gens pintem a l'hora de veure garantits els nostres drets, però no tenim escapatòria a l'hora de complir el que es determina que són obligacions que hem de complir sense marge d'error.
Mentrestant hi haurà qui encara ens vulgui convèncer que les decisions que es prenen, en realitat, depenen de nosaltres, "perquè és el poble el sobirà". Hi haurà qui encara pretengui que creguem que amb els nostres impostos se sostenen les necessitats de la població.
Però què passa quan són els mateixos jutges els que passen per sobre de les lleis? Què succeeix quan, com passa al CGPJ o al TC ses senyories són conscients que estan participant en fets que contravenen la Constitució? Qui pot prendre mesures?
Hi haurà, encara, qui continuï creient que ficar una papereta en una urna cada quatre anys serveix per poder corregir alguna de les fatalitats que es van perpetuant.
Fins i tot, hi haurà qui pensi que quan hi ha un problema, encara ens queda recórrer a la justícia. Per acabar amb polítics inútils, amb funcionaris del "torni vostè demà", amb els qui estan destruint la Sanitat o l'Educació públiques. Algun quedarà encara que miri a la Justícia i consideri que allà és on, en un Estat de dret, podem donar les batalles, i guanyar-les.
Certament, el malefici gitano no està sobrat de raó. Perquè no hi ha cap drama que tenir judicis i guanyar-los, amb el que això suposa. Encara que òbviament, no queda tampoc lluny el dolor de tenir judicis i perdre'ls de manera absolutament injusta. Però quan això succeeix, sempre es pot buscar l'explicació en la literalitat de la llei i en la possibilitat de la seva interpretació. Per a això també tenim exemples recents, com la reforma legislativa que ha permès reduir condemnes a agressors sexuals "gràcies" als legisladors que no han tingut en compte el que d'altres ja els havien advertit. I que finalment, va succeir: la llei del "sí és sí" ha permès que els jutges puguin reduir condemnes ja imposades, per molt que els superpolítics de torn s'entossudeixin a criticar els jutges que apliquen "malament" la seva llei.
Se suposa que els jutges estan per vetllar pel compliment de les lleis, per establir criteris d'interpretació i per dictar sentències condemnatòries quan les normes hagin estat vulnerades.
Però què passa quan són els mateixos jutges els que passen per sobre de les lleis? Què succeeix quan, com passa al CGPJ o al TC ses senyories són conscients que estan participant en fets que contravenen la Constitució? Qui pot prendre mesures?
Parar-se a pensar en tot això, com si fos un cercle viciós que ens porta d'uns als altres, acaba per ser desesperant. Perquè sí, efectivament, són aquells polítics que nomenen aquests jutges i magistrats, o els qui bloquegen la possibilitat que siguin renovats. I són aquests jutges els que, lluny de plantar-se i deixar de participar en fets que perverteixen la legislació, es mantenen agafats a les seves butaques. Perquè sí. Perquè ells ho valen. Perquè ha de ser que són per sobre de la llei. Com l'emèrit. Com l'Administració, la burocràcia, i com totes les pedres que ens trobem pel camí el comú dels mortals.
Són, cada vegada més les irregularitats que inunden el nostre sistema. El desajust és tan atroç, tan desequilibrat, que és impossible no sentir-se imbècil. Vostè compleix, paga, obeeix. Ells, incompleixen, menteixen, i cobren.
Quin mecanisme tenim per deslliurar-nos de tots ells? Lleis que ells fan i que jutgen els que estan governats pels qui se les salten?
El nivell al qual han arribat tots els que representen els pilars fonamentals de l'Estat Social i Democràtic de Dret no pot ser més baix. I si pogués ser pitjor, crec que no ens mereixem veure-ho. La ciutadania està demostrant que, o bé la seva abúlia i desesperació ha acabat per desactivar-nos; o senzillament pugui ser que continuem instal·lats en el que sempre va ser. Ni més ni menys que ni vostè ni jo no pintem absolutament res en realitat quan de ser escoltats, representat i protegit es tracta.
Quan els jutges no compleixen la pròpia legislació (els membres del CGPJ respecte a la Constitució), què podem esperar de tots els altres?
Per descomptat, vostè i jo continuarem pagant impostos, complint les normes que aquells polítics facin i acatant les sentències que els jutges imposin. Perquè vostè i jo, deu ser que som sobirans, però de les nostres pròpies misèries.