Que ve avui la independència? Si la política de Mariano Rajoy és, dit per ell mateix, previsible, la que ens proporciona Carles Puigdemont, en canvi, és sorprenent, inventiva, creativa, innovadora, trepidant i personalíssima. Un bombó per a la premsa, a més a més. Naturalment que no es pot comparar amb la de qualsevol altre primer ministre europeu perquè Catalunya no és encara república que vol ser i el president de la Generalitat ha d’espavilar-se solet, ha de suar la samarreta com qualsevol aspirant, ha d’estirar més el braç que la màniga i eixerir-se per no quedar esclafat per l’adversari inclement. Puigdemont és el príncep valent, el de Beukelaer, Carles d’Astut, Carles el Temerari, Astèrix i també una mena de Harry Potter adult. Mai no tindré prou elogis per valorar-lo com es mereix. Puigdemont és el malson més indesitjable d’Espanya, molt més terrible del que havia estat Artur Mas, Pasqual Maragall o Jordi Pujol, la qual cosa confirma la sentència popular que és sempre millor boig conegut que savi per conèixer. Cada nou president català, si n’exceptuem l’intranscendent José Montilla, en millora el predecessor. Ahir el president Puigdemont va encarnar-se, sense donar-se importància, sense previ avís, en un personatge fonamental de Jorge Luis Borges, en una mena de Fergus Kilpatrick, l’activista irlandès disposat a immolar-se per fer triomfar la revolució a costa del seu propi descrèdit. Hi va arriscar el seu bon nom i fins i tot la pervivència política del PDeCat. Si algun analista polític, si algun responsable públic tingués alguna lleugera idea del que ensenya el conte de Borges intitulat Tema del traidor y del héroe (Ficciones, 1944) hauria pogut arribar a la conclusió que el suïcida, que el traïdor, que l’enemic del poble pot ser alhora l’heroi, pot ser també el més ardit i el més valent. Pot ser també el més fidel servidor del poble que busca un camí poc fressat. Ho pretengués o no, el que compta és que Carles Puigdemont va mostrar-nos ahir a tots, i sobretot al seu amic personal Santi Vila, que Espanya és irreformable i intractable, que l’opció d’una entesa amb Madrid és una quimera, una superstició nascuda de la negligència, de la venalitat o potser de l’obscurantisme.

“La acción transcurre en un país oprimido y tenaz: Polonia, Irlanda, la república de Venecia, algún estado sudamericano o balcánico...” diu el text de Borges al començament i no és abusiu pensar que també està parlant de nosaltres, embarratinats i remugaires, tothora descontents i pacífics ciutadans de Catalunya. Carles Puigdemont ha aconseguit arribar més lluny que cap altre president que aspirés a la llibertat nacional de Catalunya, aplegant tots els diversos actors de l’independentisme i totes les famílies sobiranistes sense distinció de dretes i esquerres, d’interessos partidistes, sense mirar prim perquè del que es tracta és de sumar per dur a terme una revolta que sigui històricament definitiva, nítida i socialment eficaç. No tinc el més mínim dubte que si el líder independentista fos algú tan coherent com Benet Salellas o Anna Gabriel, que si el líder fos Marta Rovira o Raül Romeva no hi hauria aquestes sorpreses ni aquest esverament, ni tindríem les enormes contradiccions que vivim avui en el si del moviment sobiranista. Com més base social té un moviment més difícil és aconduir-lo. No tindríem diputats independentistes tebis ni moderats, no tindríem dubitatius ni covards, és ben cert, però també és evident que aleshores l’independentisme no passaria del vint per cent de l’electorat, com una fe pura i il·luminadora, perfectament cohesionada però marginal i utòpica, com ho era en els temps èpics en què conversava amb els meus mestres Josep Soler-Vidal i Marc-Aureli Vila al començament dels vuitanta. Els dos em recordaven a propòsit una entrevista que el president Lluís Companys va concedir a un diari anglès en plena guerra, podria ser que fos el Times de Londres. L’entrevistador li va preguntar que com era que ell, líder d’ERC, un partit burgès, no marxista, fos aliat polític de comunistes i d’anarquistes en el conflicte d’Espanya. Aleshores com ara la necessitat d’unitat de tota la societat catalana era l’única possibilitat real de victòria davant el feixisme. Els interessos de la petita i mitjana burgesia coincidien amb els de les classes populars, per així poder defensar-se de l’avidesa insensata dels grans capitalistes, va venir a dir el president Companys. Doncs, això, que som on érem, aleshores menys o menys com ara.

(Continuarà)

Jordi Galves
Ve la independència (31) La barra d’Espanya Jordi Galves
Jordi Galves
Ve la independència (30) Que vénen, que vénen Jordi Galves