I, probablement, molt ben acompanyat pel partit judicial, el seu. Aquest hauria d’haver estat el títol sencer, però, per aquelles coses de l’edició, no pot ser. Queda dit, tanmateix.
Sabem que el PP, davant unes reformes legals, penals i orgàniques que no li agradaven, ha recorregut en empara al TC perquè aquest suspengui cautelaríssimament, és a dir, sense escoltar ningú, la tramitació de la proposició de llei que conté, entre altres coses, la derogació de la sedició, l’estovament dels desordres públics —ítems dels quals ja he parlat aquí a bastament—, de la malversació —en parlarem un altre dia, si hi arribem— i les modificacions de la llei del TC, en sentit similar al que vaig proposar dies enrere, i del Consell General del Poder Judicial.
En essència, argumenten un grapat de diputats del PP i, a rebuf, Vox que llur dret fonamental a participar en els afers públics es veu lesionat perquè uns temes tan importants, com ara són aspectes de les lleis reguladores del TC (la verificació dels requisits dels proposats com a magistrats), com del nomenament dels dos que constitucionalment pertoca al CGPJ, no han estat informats ni pel mateix CGPJ ni pel Consell Fiscal, en contra del parer, callen a llur recurs, no vinculant, del Consell d’Europa. I no han estat informades aquestes modificacions perquè s'ha triat la via de la proposició de llei emanada dels grups parlamentaris que suporten el govern espanyol i no la d’un projecte de llei, és a dir, una obra del govern espanyol.
En efecte, el procés prelegislatiu és divers en atenció a si l’origen de l’embrió de norma és governamental o parlamentari. Així, diuen els recurrents, es pretén canviar l’ordenament jurídic en frau de llei, tot assestant un cop de gràcia a l’estat de dret. No en va la lideressa de facto del PP, Díaz, va titllar Sánchez de tirà en el sopar de Nadal dels peperos madrilenys. A més, en una llei de reforma penal i d’acomodació de determinades disposicions europees amb vessants penals, introduir les referides reformes de les lleis del TC i del CGPJ constitueix novament una irregularitat incasable amb l’estat de dret.
Espanya només la pot governar el PP. Tota la Transició, la Constitució i altres és pura falòrnia en boca dels constitucionalistes del PP
Doncs bé, la seguretat jurídica forma part nuclear de l’estat de dret. Una de les seves bases rau en la doctrina dels actes propis; és a dir, si fem un acte o manifestem una declaració, quedem presos en els nostres fets o en les nostres paraules. No podem anar dient tots els colors i defraudar les raonables expectatives de les contraparts jurídiques.
Doncs bé, quins són els actes propis del PP en matèria legislativa que ara el seu recurs contradiu obertament? En primer terme, la importància del tema va ser una cosa que el PP no va tenir en compte en presentar una proposició de llei i per la via d’urgència (una sola lectura per instància parlamentària amb temps mínim per proposar esmenes). Aquesta va ser la proposició de llei que va acabar en la Llei Orgànica 15/2015, de 16 d'octubre, de reforma de la Llei Orgànica 2/1979 per a l'execució de les resolucions del Tribunal Constitucional com a garantia de l'estat de dret, llei ratificada doblement pel mateix TC (SSTC 185 y 215/2016). El TC, el de majoria conservadora, substancialment idèntic a l’actual, va donar expressament per bona aquesta via parlamentària, tot ratificant l’àmplia llibertat dels proponents i de les cambres en la tramitació de les iniciatives legislatives. D’una tacada, dos arguments legítimament avui inservibles.
El tercer motiu d’empara es refereix a la introducció d’esmenes, fins i tot pels grups parlamentaris que donen suport al govern, si aquestes esmenes no tenen res a veure amb la llei que es tramita. Vejam. El projecte de llei orgànica complementària de la llei d'arbitratge, per la qual es modifica la llei orgànica del poder judicial, va entrar al Congrés amb aquest títol i amb aquesta finalitat, i així va ser aprovada a la cambra baixa. Vet aquí, però, que al seu pas per la Comissió de Justícia del Senat es va trastocar en una llei de reforma del Codi Penal i de la LOPJ, per la qual s'introduïa la criminalització dels referèndums no oficials (la LO 20/2003). Parlamentaris socialistes, catalanistes i del grup mixt van recórrer aquest abús, i quasi nou anys després, el TC (STC 119/2011) va donar la raó als senadors: els va reconèixer que es va violar el seu dret a la participació política. I punt. De la llei no se'n va parlar ni es va discutir. En tot cas, res a veure, quan les esmenes s’introdueixen, sense possibilitat de debat en l’última instància de l’iter parlamentari, a quan es fa en la primera fase i els interessats no són prou diligents i baden a l’hora de reaccionar.
I si és per l’absència de l’emissió d’informes sobre els projectes de llei per part del CGPJ, del Consell Fiscal o, fins i tot, del Consell d’Estat, recordem que es tracta d’informes no vinculats, encara que més d’un cop caldria haver-los seguit per millorar els projectes legislatius. Per exemple, en matèria de malversació, en la redacció encara vigent donada el 2015, el PP, amb el seu corró, es va desentendre del que els organismes consultius van criticar.
Un cop més, es demostra que el PP és el partit antisistema per antonomàsia: el que no pot dominar ho trenca sense reparar ni en costos ni en mitjans, amb tot el cinisme del món
Aquestes són proves fefaents del caràcter antisistema del PP i de la seva toxicitat per al sistema democràtic. Recentment, José Maria Ridao, en el seu article "¿Quién puede gobernar España?" palesava una tan interessant com convincent teoria, ben ratificada pels fets: Espanya només la pot governar el PP. Tota la Transició, la Constitució i altres és pura falòrnia en boca dels constitucionalistes del PP. En efecte, el PP, a la Transició, ni existia i els set magnífics de l’esquifida i confessa franquista Alianza Popular es van dividir entre els que van votar sí, no i abstenció al text constitucional del 78. Tanmateix, els que van anar a parar a l’actual PP van ser els que no van votar sí, com recorda Ridao en l’esmentat article. El mascaró de proa va ser el mateix Aznar amb les seves conegudes aportacions clarament contra la Constitució. El que van fer aquests nacionalistes va ser un tripijoc: van canviar nació per Constitució. Així, ja tenien la seva peça capturada en lloc segur. És a dir, anar contra la Constitució, fins i tot reformar-la a consciència, és anar contra Espanya, ras i curt.
Per això quan el PP, incomprensiblement per a ell, es troba en l’oposició, tenen lloc totes les malifetes, cada cop més greus, contra les institucions vigents, tot començant per segrestar-les i recórrer als seus terminals en l’aparell judicial per desbaratar el que consideren atacs contra les pretensions de bressol de ser els amos i senyors de les institucions. Recordeu, a part dels actuals i gravíssims incidents, les vel·leïtats republicanes d’Aznar. Tota una mostra.
Així, un cop més, es demostra que el PP és el partit antisistema per antonomàsia. El que no pot dominar ho trenca sense reparar ni en costos ni en mitjans, amb tot el cinisme del món. Passa, ara novament, per sobre de la inviolabilitat parlamentària i pretenen suspendre la tramitació d’una llei que no els agrada, tot intentant repetir les exitoses jugades perpetrades a Catalunya gràcies a les fidels terminals de què disposa en el TC. Com diversos diputats van recordar al govern espanyol en el debat al ple del Congrés de dijous passat, després de Catalunya, ara toca el rebre a qui no sigui pepero, és a dir, a tots els social-comunistes-filoetarres-separatistes. Si no reben encara, és un avís seriós. Sona, per tant, hipòcrita els que ara s’escandalitzen per la falta d’escrúpols democràtics del PP, quan els van esperonar, emparar, donar suport o, simplement, van anar a la seva estela. Cosas veredes, amigo Sancho.
Dilluns veurem si els designis del PP es verifiquen en la realitat, de la mà d’un TC que té capturat, sense parangó en cap estat democràtic actual.