Ahir mateix, el Govern de la Generalitat demanà al Reial Madrid la retirada del famós vídeo que relacionava el Barça amb el franquisme. En mots de la replicanta major de l’administració catalana, la portaveu Patrícia Plaja, el document en qüestió és “una manipulació grollera, una fake news indecent i una ofensa insultant per als milers de persones que patiren la repressió franquista.” Aquí tant li fot l’opinió de servidor, dels culers o fins i tot dels cadàvers que descansen (sense Franco) al Valle de los Caídos sobre un document que no m’he molestat a veure perquè a casa ja ens agrada contemplar de lluny com el Madrid somiqueja tot potinejant la història. El que resulta més entranyable i fins i tot delirant, per altra banda, és que el Govern de la Generalitat dediqui una part del seu temps a exigir censura i disculpes a una entitat privada arran d’un vídeo sobre una altra entitat privada.

Per molt rellevants que siguin les opinions d’un ens com el Barça o el Madrid (els seguidors dels quals sumen milions de catalans), diria que l’administració té feines molt més urgents que no pas dedicar-se a fotre el nas en la programació de la tele d’un club de futbol. Catalunya té els camps de conreu secs com una llonganissa, l’ensenyament públic pràcticament trinxat i la joventut fotent el camp de Barcelona perquè no pot pagar-se ni un catre als afores de la ciutat, entre altres problemes urgents; m’atreveixo a opinar que —per molt aficionats al futbol i la història que siguem— no ens cal que el nostre petit Molt Honorable i els seus consellers ens dictin sobre què ens hem d’ofendre. Entenc que les baixes passions de la bimba permetin que el Govern tregui el nas al garbuix de l’actualitat, però farien bé de guardar-se això de la política futbolera per l’hora del lunch break.

Catalunya viu una decadència de lideratges demencial. Pregunteu a qualsevol conegut o saludat si us pot citar més de tres consellers d’aquest Govern i us adonareu de la magnitud del drama (de fet, segons les darreres enquestes de la pròpia cosa pública, a penes un 40% dels catalans sap dir el nom del seu president). La cosa no és d’estranyar, car tenim una de les poques cúpules administradores del món que té el curiós objectiu d’esdevenir invisible a la ciutadania. Ja és una llàstima que, del futbol, només n’aprenguin això de ploriquejar, perquè amb Joan Laporta tindrien l’oportunitat de fer un curs sobre com es poden defensar les conviccions sense claudicar davant l’enemic. De Florentino, si més no, en podrien entendre com les gasta un Estat quan li toques el voraviu, abans de tornar a embarrancar-nos en un procés de teòrica secessió.

La política catalana gasta un aroma de partit de costellada contínua i és futbolera en el pitjor dels sentits. Al capdavall, això de la bimba és un afer privat i tothom té el dret d’exercitar-lo a través les passions més baixes. Però la política i la comunicació del Govern haurien de ser una altra cosa; si més no, haurien d’ésser quelcom diferent d’haver de pagar 92.258,459 euros anuals a una periodista com ara Plaja perquè li digui a un club de la talla del Madrid quina mena de vídeos ha de compartir amb la humanitat. De fet, ja que hi som, caldria que fóssim comandats i informats per gent que no perdi el temps d’oficina mirant vídeos sobre futbol. Faríem bé d’abandonar les exigències amb uns clubs esportius que, comptat i debatut, han aportat èxits i alegries als seus aficionats, i començar a ser menys complaents amb la gent que dedica recursos públics a tenir discussions de bar.

A banda de tot això, quan un processista parla de fake news i de manipulacions grolleres només podria excusar-se si la persona en qüestió en protagonitza una classe magistral. En això no els guanya ni Franco.