Ahir dilluns, dia 17 d’octubre, era el Dia Internacional de la Pobresa, i el telenotícies donava unes xifres a Catalunya del tot impactants: gairebé dos milions de persones, el 26%, viu en situació de pobresa i d’aquestes, gairebé 700.000 pateixen pobresa greu. No s’hauria d’afegir res més, perquè aquestes dades per elles mateixes deixen clara la importància del problema i la situació d’emergència social en què vivim; més encara si tenim clar que no sembla pas que la situació a curt termini millori, ans al contrari, només tenim indicadors que empitjorarà.

Fa molt de temps que es treballa per pal·liar la pobresa, de maneres diverses, amb mesures més o menys encertades  i amb molts esforços col·lectius i individuals, però les xifres no milloren. Podem pensar que una darrere l’altra passen catàstrofes que fan que no sigui possible combatre la pobresa i pensem de seguida en la crisi econòmica, la pandèmia de la covid-19, la crisi energètica i la guerra, però no és aquí on hem de posar el focus. De fet, aquests grans esdeveniments no ens deixen veure —i alhora en són l’excusa perfecta— les causes estructurals de la pobresa.

És paradigmàtic que siguin les i els polítics que parlin tant de pobresa i que generin mesures específiques per pal·liar-la, quan són elles i ells mateixos els que generen més pobresa al món

Hi ha pobresa perquè hi ha riquesa —i  no només ho dic perquè la mesura del concepte sigui relatiu—, sinó perquè si no hi hagués gent rica, no hi hauria gent pobra. Aquesta, que és una veritat molt simple, molt senzilla, costa molt d’acceptar, perquè tota la propaganda ideològica del nostre món treballa en contra d’aquesta idea, és a dir, treballa per maquillar aquest principi bàsic del funcionament de la nostra organització social: la desigualtat és un pilar fonamental del sistema.

És paradigmàtic que siguin les i els polítics que parlin tant de pobresa —tot i que ahir el tema va passar força desapercebut en l’agenda institucional— i que generin mesures específiques per pal·liar-la, quan són elles i ells mateixos els que generen més pobresa al món. Sí, algú ho havia de dir: són les polítiques adoptades i generades en tots els camps, no en l’àmbit social, les que generen sense parar nous i noves pobres a Catalunya i a qualsevol lloc del món. En el cas de l’estat espanyol, només cal veure la gestió de la pandèmia o la de la crisi energètica. En el cas de França, la població ha sortit al carrer per protestar per les condicions de vida. Tot i que n’hi ha que tenen resultats millors que d’altres, no hi ha cap país sense pobres. I no és pas que no sigui possible, és que no ens deixen aixecar el cap.

Els estats de benestar van emergir, entre altres coses, per escurçar les desigualtats existents, en aquell moment identificades com a desigualtats de classe, però el cert és que malgrat un període curt de distribució més igualitària, les desigualtats han crescut fins i tot en èpoques de bonança i sense necessitat de catàstrofes pel mig. És més, sembla que els diferents desastres o crisis reals o anunciades són el terreny perfecte perquè les desigualtats augmentin i no disminueixin. Ara bé, la diferència entre millorar i empitjorar per uns i altres és el resultat directe de les polítiques que es fan. A cada crisi, una part important de la població es fa més pobra i uns quants, els de sempre més algun de nou, es fan més rics, fins i tot quan hi ha autoproclamats governs d’esquerra. Ja em direu què és el que no està funcionant?