Amb promeses com ara el finançament de l’Interraïl per Europa als joves espanyols d’entre divuit i trenta anys o la construcció de centenars de milers d’habitatges de lloguer social, Pedro Sánchez ha superat l’àmbit de l’ocurrència creativa —tan pròpia de les cites electorals— copsant l’esperit de la política actual amb una exactitud clínica. El president espanyol sap que allò que els cursis anomenen la pau social (a saber, que la gent pugui ésser pobra com un arròs sense bitxo però que visqui alleujada rebent el consol d’excursions i teulada sufragats per l’estat) és una forma molt decorosa de referir-se a un país curull d’habitants sense cap mena d’incentiu vital. Així s’explica que l’administració llueixi com a fita de prosperitat que un bípede amb tres dècades d’edat (és a dir, prou madur com per tenir progènie i casa pròpia) encara pugui il·lusionar-se amb el fet que li paguin una excursió a Budapest o un piset sense vistes però amb bon sofà de gamer.
Durant bastantes dècades, el model de l’esquerra espanyola (contra el que la dreta suposadament liberal ha claudicat amb la mandra oceànica d’un paquiderm) ha consistit a adormir l’ambició de l’antiga classe mitjana competitiva. Ho certifiquen fets que poden semblar contingents, com ara que les dones de mitjana edat o els postadolescents fugin de la competència de la vida empresarial amb la il·lusió d’opositar a una cosa tan edificant com pencar a l’administració sense que ningú els toqui gaire la pera. Espanya no només lidera l’augment de treballadors públics de la Zona Euro, sinó que la xifra —de seguir la progressió— aviat caçarà la d’autònoms. Sánchez ha vist perfectament com aquesta massa antiaspiracional pot regalar-li una nova pròrroga a La Moncloa, i en tindrà prou amb una modesta pluja de milions per camelar-se-la (també hi ajuda, cal dir-ho, que la majoria dels seus rivals exhibeixin una moral vetusta i un discurs bastant inframental).
Els mandataris d’Occident sospiren per un ciutadà robotitzat sense gaire esma que s’adapti molt bé a un poder autocràtic que no només representa Vladímir Putin. Aquí a Catalunya també es pot comprovar aquest fet, no només perquè s’impulsin nous processos d’oposicions a funcionariat sinó perquè, ja de pas, el Govern els externalitza en mans privades...
Però la continuïtat d’aquesta nova vida dels zombis no és únicament un afer espanyol. El capitalisme ha experimentat una transformació curiosa i, si bé a inicis de segle, la crisi bancària de les subprime comportà un terratrèmol d’abast planetari, ara notem com caigudes del tipus First Republic Bank no contagien ni les gallines i se solucionen des de la Casa Blanca amb un parell de trucades i una nova injecció de calé públic. Tant li fot el deute, la prima de risc, la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i sa tia en patinet, que l’Uncle Joe ens ho arreglarà tot a força de construir infraestructura pesada i amb els calés que fotrà a Ucraïna quan arribi l’hora de reconstruir Kíiv. Pedro Sánchez no disposa ni de l’exèrcit ni de la impressora de pasta del seu amic americà, però sí d’un estat agònic que li permetrà comprar prou vots com per mantenir la flama. Si amb això no n’hi ha suficient, s’inicia una regularització massiva de nouvinguts i santes pasqües.
Els mandataris d’Occident sospiren per un ciutadà robotitzat sense gaire esma que s’adapti molt bé a un poder autocràtic que no només representa Vladímir Putin. Aquí a Catalunya també es pot comprovar aquest fet, no només perquè s’impulsin nous processos d’oposicions a funcionariat sinó perquè, ja de pas, el Govern els externalitza en mans privades... amb l’èxit que ja hem comentat. Així també s’explica l’escarni que Xavier Trias ha rebut per dir l’única cosa mínimament intel·ligible que ha compartit amb els seus electors en campanya. En l’enquistament de l’arte povera, Pedro Sánchez només té una rival digna en tot l’estat, i aquest fet explica perfectament que les elits barcelonines ja estiguin tramant com poden sobreviure a una nova victòria d’Ada Colau. Com sempre, Barcelona explica el món i la campanya municipal de la nostra ciutat ha acabat en una pura disquisició sobre qui regalarà més gominoles als ciutadans avorrits.
Sánchez (i Colau) saben perfectament que poden caracteritzar com a fatxes o neoliberals qualsevol rival polític que s’oposi a la nova societat de mantinguts, perquè només els totalitaris han d’ésser prou torracollons per matisar una vida de luxe consistent en una visita de free a Marsella o a una existència dins d’un bonic catre a deu kilòmetres del centre de Barcelona. Els metges del món poden haver donat per mort el bitxet de Wuhan, però l’univers d’autòmats que ens ha deixat la Covid és aptíssima per aquest nou (i falsíssim) estat del benestar on la prosperitat consisteix únicament a sobreviure. De moment, i sense cap alternativa des de l’independentisme, als polítics espanyols la cosa els sortirà molt barata.