De la mateixa forma que l’ímpetu de les consultes d’Arenys i Barcelona fou la clau d’alliberament individual-col·lectiu que precipità el referèndum (els ciutadans van ser progressivament conscients que cap factor, inclosa la violència policial de l’Estat, seria una llosa a l’hora de convocar el país amb l’objectiu de votar sobre la independència), l’abstenció és ara per ara l’únic ferment que pot oferir un caldo d’acció vivificadora de força semblant. Milers de lectors m’aturen pel carrer enfollits d’ànsia (o em toquen els collons a Twitter) demanant-me quins motius hi ha per no votar. Entenc el seu neguit. Fins ara, el sobiranisme s’havia fortificat a través de la democràcia directa, amb l’objectiu de nuar l’autoritarisme espanyol davant dels nostres autonomistes i la comunitat internacional. Si ens hem destrossat la gargamella amb la cançoneta del votar, per què cal abstenir-se ara?
Abans del 155, era necessari insistir en la matraca de votar perquè calia engreixar el múscul dels partits independentistes a fi de donar-los la força necessària per afrontar la desconnexió amb Espanya. Calia participar, encara que sembli paradoxal respecte a la idea anterior, per recordar als partits que només assoliríem la independència si estaven disposats a superar llur benestar curtterminista a l’ombra de les prebendes negociades amb Espanya (el moviment era arriscat, perquè calia engreixar el porc per fer-lo explotar). Per molt que els nostres diputats no estiguessin a l'altura ni triessin el cantó adequat de la història, acatant amb mansuetud el 155 i protagonitzant una retirada notòria a canvi dels indults, la partitocràcia catalana no fou capaç de patrimonialitzar l’1-O (ni pot fer-ho actualment; no passà amb el 9-N, que s’exhibí com una jugada mestra d’Artur Mas).
El moviment abstencionista pretén recuperar la força dels individus a Catalunya i, al seu torn, fortificar les voluntats perquè facin de contenció a la força de l’estat en l’interior del país.
Després d’aquest moment històric (que es tornarà a repetir d’aquí a un temps llarg, perquè el conflicte nacional encara perviu), l’opció abstencionista permet que els catalans recuperin la pilota del matx. L’abstenció, per posar-ho en terminologia capitalista, recordarà que el client som nosaltres i que sempre tenim la raó. Afeblint la generació rendida al poder central, aconseguirem que el moviment independentista torni al punt de partida d’Arenys-Barcelona, però amb la lliçó més ben apresa i el referèndum guanyat. Els partits (i els corresponents articulistes a sou) no paren de vociferar que l’abstencionisme provocarà que el poder polític natural dels indepes sigui ocupat per opcions espanyolistes. La realitat és justament la contrària: mitjançant l’abstenció, els electors recuperaran el poder que els independentistes han cedit gustosament a Espanya d’ençà de l’article 155.
Més enllà de castigar els partits com si fossin napbufs, el moviment abstencionista pretén recuperar la força dels individus a Catalunya i, al seu torn, fortificar les voluntats perquè facin de contenció a la força de l’Estat en l’interior del país (que d’ençà de l’1-O, i es pot comprovar fàcilment, cada vegada és més nul·la). Per dir-ho de forma més clara, jo puc entendre que hi hagi molts conciutadans temorosos que el PP i Vox legislin contra la llengua catalana. Però abans de passar-se el dia plorant per què faran els espanyols, diria que resulta molt més oportú assumir l’adultesa mental i entendre que ni Pere Aragonès ni Míriam Nogueras et salvaran la llengua... Ni res de res. Tornar a recuperar la iniciativa del tauler polític ens desvetllarà i allunyarà tot déu de la moral panxacontenta que ens hem imposat. Recorda com estaves el 2017 i pensa en com ets ara. La comparació fa vertigen, oi?
Els assalariats del processisme ja han corregut a equiparar histèricament l’abstencionisme als anhels secrets d’erigir una nova formació xenòfoba d’ultradreta a Catalunya i també han caricaturitzat l’aposta en qüestió com un cas prototípic del “com pitjor, millor”. Són mostres delirants d’una histèria que no farà més que augmentar fins a l’arribada del 23-J i que té com a únic objectiu continuar emprant el xantatge per evitar que continuïs fent-te major d’edat i et posis al centre dels teus anhels. Fixeu-vos si estan nerviosos, pobrets meus, que fins i tot Gabriel Rufián s’ha posat a xerrar en català.