D’aquesta última Diada no cal dir-ne gaire cosa. Molta menys gent, molt més desenganyada amb els partits, presència important d’alguns conciutadans brandant torxes (i regurgitant posicions properes al trumpisme-lepenista) i, això sí, milers de catalans abraçant l’esperança del revival Puigdemont com un tros de fusta en la immensitat de l’oceà. Bé, potser sí que val la pena dir alguna cosa d’aquests darrers; la majoria d’ells, preguntats per si tolerarien un pacte de Junts amb Pedro Sánchez, afirmaven que s’empassarien el gripau d’investir un presidente del PSOE només a canvi de tenir garanties d’autodeterminació i referèndum. La cosa té gràcia, no només perquè un mandatari espanyol no pugui mai oferir la primera, sinó perquè ni el mateix Puigdemont exigeix la segona.

“Què pensa, Carles Puigdemont?”, barrina l’independentista. Doncs bé, dit amb molta cruesa, el president ara mateix viu molt més preocupat que Pedro Sánchez. Escric això perquè, com ja he explicat, l’inquilí de la Moncloa pot assumir perfectament el desgast polític-electoral d’una amnistia (com ja va fer amb el dels indults) i, de fet, perquè a qui més interessa la clemència és a l’estat espanyol, pel simple fet que qui perdona sempre escull els termes específics d’aquesta mesura de gràcia. Per molt que (freudianament) digui que no pensa gens en la seva persona, Puigdemont hi rumia tot el dia, no només perquè acceptar l’amnistia impliqui el seu retorn al país, sinó perquè aquest implica matar l’aura política de l’exili que l’eximia de ser l’únic polític català que no havia passat pel sedàs legal espanyol.

El president té por dels efectes immediats del seu nou pragmatisme

De fet, i com a bon convergent, a Puigdemont només li preocupa quin és el desgast polític del seu comeback. Fins ara, i cal dir que té el seu mèrit, el president 130 sembla haver deixat fora de joc el pactisme de Junqueras i podria surar políticament amb el trumfo d’haver exonerat tots els encausats del procés. Puigdemont, en efecte i per molt cínic que pugui semblar, podria vendre la moto d’un retorn pactat, bo i recordant als seus electors que ell no ha cedit en cap de les seves conviccions car (tot i que va declarar la independència per anar-se’n d’excursió) hauria aconseguit, si més no, estalviar-se els vermuts dialèctics amb el jutge Marchena. Això tindria una certa gràcia a curt termini i fins i tot podria situar Junts en una posició de privilegi. Tot i que hagi tornat amb un retard considerable —vindria a dir el president— finalment votar-me durant anys t’haurà valgut la pena.

Però seguint fil per randa l’ètica putaramoneta, fins i tot els convergents més ardits desconfien de la seva pròpia trampa; primer i abans que res, perquè saben que la gent no acaba de ser imbècil del tot i que a dia que passa tenen una mica més de memòria a curt termini. Dit d’altra manera, el president té por dels efectes immediats del seu nou pragmatisme. Primer, que la seva reaparició acabi de fer explotar el mateix espai de Junts (com ha passat idènticament amb ERC), incapaç de sostenir la tensió entre el sector més putaespanyista i l’ancestral-pactista. Segon, i per inversemblant que sembli, el president entén que —a diferència de fa cinc anys— part d’aquest sector més abrandat podria acabar decantant-se electoralment cap a versions que han mantingut el pols de l’unilateralisme, encara que sigui retòric.

Molt més que en Sánchez, Puigdemont pensa (i tem) molt més en la continuació estrafeta del seu tremp inicial que ha derivat figures com ara Sílvia Orriols i Clara Ponsatí, dues polítiques que —tot i la seva diferència de credo en temes com ara la immigració o la justícia social i blablablà— encara podrien vendre’s com a filles de l’1-O i fagocitar el posterior desengany processista. Sé que tot això us sonarà a hipòtesis molt marcianes, però també desconfiàveu quan fot uns quants anys ja us vaig avisar que tant Puigdemont com Junqueras ens voldrien a tots cantant “llibertat, amnistia i etcètera". Si la cosa us sembla alienígena, veureu com el simple pas del temps porta (de forma ben ràpida) el surrealisme al món dels fets.