Sentir i llegir a les notícies que Rodalies no funciona, que el trànsit a l’AP-7 està restringit per un camió que s’ha avariat, que els accessos a Barcelona estan col·lapsats, que hi ha un incendi a la T1 de l’aeroport del Prat, que s’ha ensorrat una casa al barri vell de Lleida, que moren tres joves en un accident de trànsit esgarrifós de matinada a Cambrils, que hi ha hagut un tiroteig a Badalona i una baralla a ganivetades a Castelldefels, que s’ha produït un assassinat fruit d’una revenja entre bandes a Cornellà, que a un turista l’han agredit a Barcelona per robar-li el rellotge de gamma alta que portava, que s’ha desarticulat una cèl·lula jihadista a Sabadell i Terrassa, que hi ha esquerdes a la paret de l’embassament de Rialb per on es perden milers de litres d’aigua diaris, o que fins i tot els trens de la Generalitat van amb retard, és tenir la sensació que hom viu al país del caos. I el cas és que aquest país del caos es diu Catalunya.

La llista de coses que no funcionen és, per a desventura dels habitants que hi estan instal·lats, molt llarga i segur que cadascú té la seva pròpia relació de mancances, defectes i greuges en general. És clar que, després de l’apagada monumental que el dia 28 d’abril va deixar sense electricitat Espanya i Portugal, probablement cap no li arribaria a la sola de la sabata. És, en tot cas, la demostració, elevada a l’enèsima potència, que efectivament res no funciona, però no tan sols a Catalunya, tampoc a Espanya, que històricament s’ha caracteritzat per ser un territori en què el desordre, el descontrol i el desconcert han campat com han volgut. Ara fa l’efecte talment que competeixin per veure a quin dels dos, a Catalunya o a Espanya, li escau millor la definició de país del caos. I de moment la rivalitat és tan estreta que es pot ben dir que, ara com ara, comparteixen el dubtós honor de ser anomenats tots dos d’aquesta manera.

I això que abans Catalunya no era així. Era un país seriós, responsable, rigorós, fiable. Les coses funcionaven raonablement bé i la seva gent era treballadora, emprenedora, tenia paraula, era de fiar, i en general la societat de què formava part també. D’aquí el prestigi que els catalans tenien més enllà de les seves fronteres, però que amb el temps han anat perdent en encomanar-se’ls —dirigits per una classe política que, independentment de les sigles, no dona la talla— el fer tan desendreçat, desvagat i informal dels espanyols. Per això no és estrany que davant el tall que va deixar sense llum tota la península Ibèrica la reacció del govern de Catalunya anés a remolc de la del govern d’Espanya. El fet de ser tots dos del mateix color polític —un del PSC, l’altre del PSOE— és evident que en condiciona el comportament, però en el cas català demostra la incapacitat afegida de donar resposta, tot i no tenir competències en la matèria, a una qüestió tan elemental com la de transmetre tranquil·litat i confiança a la població arran d’una situació d’emergència i d’incertesa, que és el mínim que es pot exigir a qualsevol govern.

Espanya s’ha caracteritzat per ser un territori en què el desordre, el descontrol i el desconcert han campat com han volgut

El de l’apagada elèctrica és, tanmateix, un cas ben singular. Sort que les primeres teories que van aparèixer sobre les causes del fet sembla que no tenen cap fonament, ni la que l’atribuïa a un ciberatac perpetrat per Rússia —el dolent de la pel·lícula és invariablement Vladímir Putin—, ni la que parlava que tot Europa s’havia quedat a les fosques, ni la que hi veia un atac de falsa bandera de la mateixa Unió Europea (UE) per justificar l’augment de la despesa militar per afrontar ofensives exteriors i incrementar el control sobre els seus habitants. Vet aquí la necessitat del kit de supervivència que amb tant de fervor havia publicitat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i de què molts es van riure! Cap de les hipòtesis conspiranoiques no ha reeixit, però tot i així l’episodi li ha anat de primera a Pedro Sánchez per argumentar precisament per què aquest any la despesa d’Espanya en matèria de defensa es dispararà de manera escandalosa. Argumentar o més aviat amagar, perquè encara és l’hora que hagi d’especificar d’on sortiran els recursos i quins sectors seran els més afectats per una maniobra d’aquestes característiques.

Malgrat tantes elucubracions, la realitat és més prosaica i resulta que la gran apagada va ser deguda al mal funcionament i a les deficiències de la xarxa elèctrica espanyola, que s’ha comprovat que no està preparada per afrontar els reptes que comporta passar a un sistema en què predominin les energies renovables. Segons els entesos, aquestes només es poden consumir en el moment de ser produïdes i, si no es volen perdre, l’única opció és emmagatzemar-les per tenir-les a disposició quan facin falta. I això, la manca d’emmagatzematge, és una de les coses que hauria fallat, perquè es veu, d’acord amb els mateixos entesos, que a les elèctriques —a les empreses, no als contribuents— els surt més a compte produir electricitat amb energies fòssils com ara el gas que no guardar la que sobra de les fonts renovables. Tot plegat no vol dir que, si més no de moment, s’hagi de prescindir de les energies fòssils ni de la nuclear, qüestió que, si de cas, hauria de ser fruit d’un debat seriós i que haurien de decidir els experts, amb ple coneixement de causa, i no els polítics, per purs interessos partidistes.

Pedro Sánchez, sigui com sigui, ha donat allargs per saber amb exactitud què va succeir el 28 d’abril perquè tothom es quedés a les fosques. No deixa de ser una manera de defugir les responsabilitats —com fa en tants altres assumptes—, les seves com a governant i les de l’empresa pública Red Eléctrica Española, que, en règim de monopoli, és l’operador que gestiona la xarxa de transport de l’energia elèctrica a Espanya. Una responsabilitat de la qual probablement també haurien de respondre les empreses privades que s’encarreguen, sobretot, de generar i distribuir l’electricitat i que, quan de guanyar diners es tracta, ningú no descarta que no hagin recorregut a pràctiques d’oportunitat més que dubtosa. Malgrat tot, l’única conseqüència segura del despropòsit es veu que, d’entrada, serà que el preu del llum s’encarirà i que a qui li tocarà pagar-lo serà, com sempre, a l’usuari.

Que, en aquest escenari, qui alci més la veu per exigir explicacions al president del govern espanyol sigui el PP sembla una broma de mal gust. Després de la desgràcia patida al País Valencià per les greus inundacions de fa més de sis mesos, que a aquestes alçades Carlos Mazón encara no hagi dimitit com a president de la Generalitat i es continuï aferrant al càrrec inhabilita el partit d’Alberto Núñez Feijóo per a qualsevol crítica o censura. El PP, per molt que hagi decidit avançar el seu congrés per mirar d’agafar més embranzida, no està en condicions de donar lliçons de res ni de reclamar explicacions a ningú. La llàstima és que aquesta sigui la pràctica que guia la vida pública a Espanya i que Catalunya n’hagi permès el contagi, perquè és la manera d’esdevenir, tant sí com no, el país del caos.