Quan va començar la guerra entre Rússia i Ucraïna per la invasió de la primera sobre l'altra, ens va sorprendre el ritme de la potència russa, l'escàs nombre de morts i la dificultat que aparentment tenallava Rússia en la consecució dels seus objectius. Molts analistes van aventurar al principi la possibilitat que Rússia acabés el conflicte i la invasió poques setmanes després, però a poc a poc es va anar fent inversemblant i es va intentar explicar amb la dificultat tecnicobèl·lica russa per aconseguir la victòria.
Ara que la guerra de Gaza ha esclatat i veiem el nombre de víctimes que provoca, hem de ser capaços d'acceptar dues coses: que aquella guerra no ho era (de fet, Putin va prohibir expressament l'ús de la paraula) i que l'"operació" durarà molt més del previst. Amb el focus mediàtic internacional en un altre lloc i malgrat (o per causa) dels evidents interessos occidentals en la zona, el conflicte d'Ucraïna ha deixat de ser objecte d'atenta cura per part dels Estats Units i Europa, i tenint en compte que aquests eren els principals i gairebé únics valedors, la situació corre el risc d'eternitzar-se. El desgast, com a arma, sempre fa més fort a qui d'entrada ho era. Serà llarga, va dir Putin, i ho serà. Gairebé tant com la de Gaza.
Netanyahu, com Putin, ha dit que la guerra serà dura, i llarga, i potser això tindrà com a efecte col·lateral, i potser amagadament desitjat, el correlatiu estancament de la guerra a Ucraïna
Que ara existeixin analistes rigorosos que aprecien connexions entre Rússia i l'atac de Hamàs en els perímetres de la Franja de Gaza permet entendre millor la situació. Putin no podia permetre's una guerra a l'estil tradicional a Ucraïna, amb la població de la qual la seva ha tingut i té llaços fraterns. La gent no ho hauria pogut entendre. En canvi, sí que hi ha odis ancestrals i larvats entre jueus i musulmans, odis que encara que per a molts ja no tenen sentit, només que un percentatge radicalitzat a banda i banda ho vulgui, es mantindran.
Netanyahu, com Putin, ha dit que la guerra serà dura, i llarga, i potser això tindrà com a efecte col·lateral, i potser amagadament desitjat, el correlatiu estancament de la guerra a Ucraïna. Al final, es tracta de dos territoris no tan llunyans de nosaltres, sotmesos ara a dinàmiques que, per a la nostra còmoda situació de tertúlia de sobretaula o de cafè universitari, només poden ser objecte d'anàlisi de part sense més prova que la nostra convicció. Desgraciadament i pel que sembla, tindrem l'oportunitat de continuar fent-ho durant força temps. Tant com li sigui possible als interessos de nul nivell ètic que planen sobre la mort i la deshumanització de l'altre.
Com els morts llunyans sempre ho són molt menys que els que tenim a prop, ara el nostre fulletó local, aquest que dona de nou la presidència del govern espanyol a Pedro Sánchez, al capdavant d'un govern suposadament progressista, però on nien menyspreus per a qui és diferent, i polítiques públiques ideològicament molt distants. Potser l'estabilitat no depèn, llavors, que no es compleixin els pactes de Sánchez amb Puigdemont, sinó de tot el que separa els qui ara s'han unit malgrat que s'odien cordialment. Qui els ho hauria dit fa no res a tots... També larvats aquests odis, esperem que, en tot cas, no tants per portar-nos a llocs en els quals no voldríem ser. Encara que veient que un exdirigent polític ha rebut un tret en ple carrer, ja no es pot assegurar res sobre aquests odis que no haurien de ser.