D'estar de moda ser un "business friendly" (amic dels empresaris) s'ha passat en uns anys a reivindicar el "fiscal friendly" (o sigui, a favor d'aplicar la política fiscal per estimular el creixement). El retorn de la inversió pública ja ha començat i torna per quedar-se una bona temporada.

La política monetària està donant senyals cada vegada més clares d'esgotament. Va ser providencial el 2008 per evitar que l'economia mundial caigués en una gran depressió, i després per superar la crisi de la zona euro, però després ha anat perdent eficàcia progressivament. El creixement és mediocre, la inversió no arrenca i les tensions deflacionistes derivades de l'excés de capacitat global existent no desapareixen. Al seu torn, els ultra baixos tipus d'interès, sense haver aconseguit els objectius primordials, estan danyant greument la rendibilitat dels bancs.

Com ha explicat aquests dies Maurice Obstfeld, economista en cap de l'FMI, "les economies avançades són actualment el focus central de la incertesa sobre les polítiques a utilitzar".

Les economies avançades són actualment el focus central de la incertesa sobre les polítiques a utilitzar

És en el G-7 on ha començat el moviment "fiscal friendly".

El Canadà ha posat en marxa un important pla d'infraestructures a 10 anys vista per valor de 91.400 milions de dòlars. Un 10% s'aplicarà a curt termini. El banc central del Canadà ha retallat dues vegades els tipus d'interès fins a deixar-lo en el 0,5% i ha acabat reconeixent els seus límits. El pla, que també inclou la millora del benestar de les persones, serà finançat en gran part per un augment del dèficit fiscal. La seva xifra no serà elevada però significa un brusc gir per part de l'equip del primer ministre Justin Trudeau respecte a la política d'austeritat de l'anterior govern conservador.

El Japó, després d'abandonar la idea d'apujar els impostos, ha anunciat un paquet de 74.000 milions de dòlars per estimular l'economia. No obstant això, el malestar contra l'"abenomics" continua mentre la deflació no dóna senyals de corregir-se.

Als EUA, Hillary Clinton i Donald Trump (la qual cosa promet a més una forta retallada dels impostos) s'han mostrat partidaris d'incrementar les despeses en defensa i infraestructura. Fins ara, les diferències entre la Casa Blanca i el Congrés i el Senat frenaven les inversions públiques. Hi ha línies fèrries a Nova York que es troben en un estat de preocupant deteriorament. Jeffrey Lacker, de la Reserva Federal, va dir dijous que el creixement del deute actual dels EUA no és preocupant.

A la Gran Bretanya, la nova primer ministre, Theresa May, s'ha mostrat partidària d'aplicar polítiques expansives per contrarestar els efectes contactius derivats del Brexit.

A Alemanya, on es defensa per tots els mitjans l'austeritat, les polítiques d'acollida dels refugiats suposen despeses suplementàries elevades. També està prevista una reducció d'impostos l'any que ve, que és compatible amb uns comptes públics equilibrats.

A Europa, el Pla Juncker, que ascendeix a 315.000 milions d'euros, també suposa un estímul a la demanda. Espanya, que té problemes per complir els objectius de dèficit públic i per tant té retallada la seva cartera de despesa, és juntament amb Itàlia el país que més s'està beneficiant dels recursos del pla.

La OCDE ha animat l'aplicació de polítiques d'inversió pública aprofitant els baixos tipus d'interès per endeutar-se. Segons els experts com Dani Rodrik, pot millorar la productivitat i ser un catalitzador de la inversió pública. "I a diferència d'altres tipus de despesa pública, com les transferències socials, serveix per acumular actius, no per consumir-los".

Carmen Reinhart, que ha treballat molt a fons amb Kennett Rogoff sobre aquestes qüestions, s'ha mostrat partidària de la inversió pública a curt termini, però adverteix del perill de caure en actituds acomodatícies de cara al creixement del deute. "Més aviat caldria posar l'èmfasi en la reestructuració de deutes", ha dit.

Les expectatives sobre l'efecte d'aquestes polítiques sobre el creixement no és molt elevat, entorn del 0,5% d'augment del PIB anual, amb el costat negatiu de l'augment del deute.

Potser per això, Maurice Obstfeld, de l'FMI, diu que "és essencial un enfocament de política triple i de gran abast que doni suport a la recarregada política monetària amb polítiques fiscals (quan hi hagi marge fiscal suficient) i reformes estructurals". I afegeix: "una de les causes de la incertesa econòmica, tanmateix, és que cada una d'aquestes tres eines estigui subjecta a restriccions econòmiques o polítiques".

Aquest és el cas, si bé els optimistes, com l'economista Martin Eichenbaum, qui parlant sobre les noves temptatives fiscals del Govern Trudeau, ha indicat: "Tots estem mirant per veure: donaran resultat?".