Estava cantat que les autonomies espanyoles parasitàries de tota la vida, acostumades a viure amb els recursos dels altres, s’oposarien al fet que Catalunya tingués un sistema de finançament diferent del seu, a partir d’ara anomenat singular. Perquè el que en el fons pretenen és tenir exactament el mateix que tingui Catalunya i que aquesta, per descomptat, els continuï pagant la festa. I per aquest motiu també estava cantat que el govern espanyol acabaria fent del model acordat entre el PSC i ERC per fer possible la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat un nou cafè per a tothom.
De fet, des del moment mateix que ERC va posar sobre la taula la demanda del finançament dit singular el PSOE, que és qui realment talla el bacallà, va deixar clar que la singularitat tenia cabuda perfectament dintre el règim comú i no va amagar que el seu objectiu, per contradictori que semblés, era generalitzar precisament aquesta singularitat. És a dir, passar una vegada més del singular al plural i deixar Catalunya, com sempre, amb un pam de nas, envoltada de les autonomies pidolaires a les quals només les mou el desig de continuar vivint amb l’esquena dreta. Per tot plegat, no s’entén que quan Pedro Sánchez i María Jesús Montero, la vicepresidenta primera del govern espanyol i ministra d’Hisenda, encarregada de dur a terme la reforma del finançament autonòmic, han verbalitzat el que era evident des de bon començament ERC i JxCat s’hagin enfilat per les parets com si no sabessin de què va la cosa.
Estaven avisats que tractar amb un PSOE la fiabilitat del qual és nul·la no és justament garantia de res. Però tot i així ho han fet, com en realitat ho fan des de l’endemà de les eleccions espanyoles del juliol del 2023, perquè és la manera que ells també hi vagin bé —tenir grup propi aquesta legislatura al Congrés quan no els corresponia els representa disposar d’uns ingressos que altrament haurien perdut—, encara que facin veure que estan molt enfadats i amenacin l’inquilí de La Moncloa de retirar-li el suport si no compleix. ERC és qui més hi té a perdre segons quin sigui el resultat del pacte amb el PSC, perquè si el sol fet de posar-s’hi d’acord ja li ha ocasionat un desgast del qual li costarà refer-se, si a sobre no passa el que ha dit que havia de passar —cessió progressiva de tots els impostos començant per l’IRPF, sortida del règim comú, traspàs de la clau de la caixa...—, el preu polític que n’haurà de pagar pot arribar a ser desorbitat i a condicionar-li seriosament el futur.
Ells mateixos deixen al descobert que l’Espanya ens roba que tant els molesta no és un mer eslògan, sinó una trista realitat
JxCat, en canvi, s’ho mira des de la barrera i és qui més fa el gallet. No s’hi juga tant, tot i que està, però, tant o més interessat a posar-li el dit a l’ull a ERC que al PSOE. Per això es pot permetre el luxe d’amenaçar Pedro Sánchez de deixar-lo sense cadira, si el que es posa en pràctica no és un concert econòmic com el que té el País Basc, tot i saber que efectivament no ho és ni ho serà mai. El que han pactat ERC i el PSC és un sistema com el que preveia el nou Estatut aprovat pel Parlament el 2005 i que després les Corts espanyoles van escapçar el 2006 i que Artur Mas va desempolsar el 2010 amb el nom de pacte fiscal quan va accedir per primer cop a la presidència de la Generalitat. Llavors CiU bé que en feia bandera, d’aquest model, i el que ara molesta els hereus de JxCat és que no puguin fer el mateix perquè ERC els ha passat al davant.
A partir d’aquí, l’estratègia dels de Carles Puigdemont serà l’habitual, la mateixa que han fet servir des que fa un any es van avenir a investir de nou el líder del PSOE com a president espanyol. Com que els seus set escons al Congrés són imprescindibles per a l’estabilitat de Pedro Sánchez, després de les advertències inicials obriran un període de negociació amb la mateixa María Jesús Montero sobre el finançament autonòmic que es clourà amb un acord idèntic a l’assolit per ERC, però que ells vendran com a millor. I així es podran penjar la medalla que saben negociar més bé que els d’Oriol Junqueras i Marta Rovira i que el que s’hagi aconseguit serà exclusivament gràcies a la seva perícia per millorar el que hi havia inicialment. Això és el que van fer amb la llei d’amnistia, el que tornaran a fer amb la reforma del finançament —i també amb el traspàs teòricament integral de les competències en immigració acordat en el seu dia i del qual, fins ara, no s’ha cantat ni gall ni gallina, tret d’alguns globus sonda que arriben del mateix PSOE per mirar de rebaixar l’abast del pacte—, i el que faran tantes vegades com calgui, amb tot el que convingui.
El resultat serà, en tot cas, un nou sistema de finançament —l’actual és vigent des que el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) el va aprovar el 15 de juliol del 2009 i fa, per tant, més de quinze anys que no s’ha revisat— que està per veure en quin percentatge millorarà les escarransides finances públiques de Catalunya i que el PSOE ja ofereix a totes les autonomies que s’hi vulguin acollir per bastir, sosté, un model federal d’organització de l’estat en una Espanya que també diu que és plural i diversa. “El nostre model de finançament és el mateix a tots els territoris”, ha deixat clar Pedro Sánchez, però “atenent les particularitats” —en lloc de singularitats— de cadascun d’ells. O el que és el mateix, molta gesticulació i molta grandiloqüència verbal, perquè a l’hora de la veritat, no canviï gaire res, que és el que succeirà si després de tota la moguda el dèficit fiscal no baixa ostensiblement dels 20.000 milions d’euros que cada any costa als catalans.
Amb independència del desenllaç, tot i no ser en absolut una qüestió menor, haurà estat xocant veure i sentir el vigor i l’abrandament amb què la ministra d’Hisenda, i una mica també el president del govern espanyol, han defensat la posició de Catalunya davant els atacs del PP, a qui han acusat de fer-la servir per agitar el conflicte territorial amb l’únic objectiu de guanyar vots en els indrets d’Espanya en què la simpatia envers els catalans és inexistent, que són la major part. Tenen raó de denunciar-ho, sobretot per l’ús malèvol i sectari que se’n fa. El que passa és que és exactament el mateix que fa el PSOE quan, com ara el PP, és a l’oposició. I el que fan tots plegats és fer servir el nom de Catalunya en va, només en funció dels interessos particulars de cadascú.
Les acusacions delirants i catalanòfobes que aboquen el PP, en especial per boca de la seva lideressa Isabel Díaz Ayuso, i sectors del PSOE com el del díscol Emiliano García-Page contra Catalunya serveixen, en tot cas, per fer palès l’espoli fiscal que certament pateix. Fins i tot li han tret les teranyines a un històric del PSOE venerat pel PP com Juan Carlos Rodríguez Ibarra perquè surti a pontificar. I també ho fa Unión del Pueblo Navarro (UPN), amb un discurs de la senadora María Caballero, segons el qual, la insolidària no és Navarra per tenir un concert econòmic com el País Basc que no contribueix a la solidaritat, sinó Catalunya per voler millorar el seu finançament. Ells mateixos deixen al descobert que l’Espanya ens roba que tant els molesta no és un mer eslògan, sinó una trista realitat, i es posen en evidència quan es queixen que si en endavant Catalunya aporta menys del que ho fa ara, es quedaran sense part dels recursos que tenen. És la confessió que viuen a costelles de Catalunya.
Mai fins ara ningú a Espanya no ho havia reconegut així de clar, però gràcies a aquestes llengües viperines, per fi queda negre sobre blanc. Tots estan contribuint a fer l’escandall del que cada any Catalunya els aporta, en quantificar públicament el que cadascú creu que deixaria de rebre amb el nou sistema de finançament: Galícia 450 milions d’euros, Extremadura 2.000, Castella-la Manxa 238, Andalusia 6.000..., i així anar fent. Si només amb quatre autonomies les xifres ja s’enfilen gairebé a 9.000 milions d’euros, on no arribaran un cop s'afegeixin els greuges de les onze restants? Els més agosarats es treuen de la màniga que amb el “cupo catalán” Catalunya hi guanyarà en realitat la barbaritat de 30.000 milions d’euros anuals, cosa que en realitat significa que el dèficit fiscal no és de 20.000 milions com s’ha proclamat sempre que s’han calculat les balances fiscals, sinó que cal afegir-n’hi 10.000 més. Si ho sabran ells! Aquests són els números que fan servir els mateixos espanyols i que demostren que l’escàndol és encara més gran del que s’havia dit mai.
Això de no emprar el nom de Catalunya en va val per als partits espanyols, però dissortadament també per als catalans, que massa sovint el fan servir tan sols per alimentar les trifulgues partidistes que els enfronten entre ells. No es tracta que hagin de complir cap nou manament a l’estil dels de la llei de Déu, dels deu manaments que Déu va esculpir amb foc a les taules de la llei que va lliurar a Moisès a la muntanya del Sinaí, però, malgrat tot, farien bé de no prendre, efectivament, el nom de Catalunya en va. Ja prou que els espanyols se’l posen cada dos per tres a la boca, generalment per a res de bo.