Que Carles Puigdemont hagi volgut controlar els temps de la negociació amb el PSOE sobre la investidura de Pedro Sánchez, en especial a la recta final, en cap moment no ha implicat que no hi acabés havent acord. Més aviat ha fet l’efecte que, d’una banda, no li agradava que fossin els altres actors de les converses —el mateix PSOE i ERC— els que li marquessin el ritme i que, de l’altra, guanyava temps per trobar la manera de fer veure que el seu pacte seria molt millor que el signat per Oriol Junqueras i Félix Bolaños. I és que el fet que ERC se li avancés, quan JxCat ho tenia tot preparat dijous a la tarda a Brussel·les per anunciar la fumata blanca, no ha estat en absolut aliè a la ralentització d’aquestes últimes hores. En el fons, s’ha tractat d’una qüestió de protagonisme entre el 130è president de la Generalitat i el seu antic soci en la particular pugna que mantenen per l’hegemonia de l’espai sobiranista en aquesta renovada Catalunya autonomista que tots plegats han contribuït a bastir del 2017 ençà.

Tot i que en política no es pot donar res per fet ni per descartat fins que realment passa, l’acord entre JxCat i el PSOE no ha estat, de fet, mai en perill. I no ho ha estat perquè blocar la reelecció de Pedro Sánchez voldria dir repetir les eleccions espanyoles que es van fer el 23 de juliol i, encara que JxCat podria millorar el resultat i guanyar clarament la partida a ERC, correria el risc de deixar de ser decisiu com ho és ara. I això significaria que potser també es quedaria sense l’amnistia que pràcticament tots tenen coll avall i que especialment els exiliats hi haurien de renunciar després de sis anys durs viscuts fora de Catalunya. La llei d’amnistia, precisament, ha estat esgrimida com el principal escull per poder tancar la negociació, sobretot pel que fa a l’abast que hauria de tenir. Jordi Turull així ho va reflectir en prometre que “no deixarem cap soldat a l’estacada”. Humanament es tracta d’una qüestió d’allò més comprensible, però és obvi que un perdó —que és el que és l’amnistia— que beneficiés només els dirigents d’ERC i JxCat i que no afectés els centenars d’activistes anònims processats per haver fet possible el referèndum del Primer d’Octubre i les conseqüències que se n’han derivat faria molt lleig i políticament constituiria un autèntic escàndol.

I mentre ERC i JxCat es disputaran qui haurà obtingut un millor pacte amb el PSOE, la remor en contra de la llei d’amnistia està prenent tal volada que la feina serà poder-la aplicar un cop aprovada

Però què volia dir “no deixar cap soldat a l’estacada”? Incloure-hi els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) detinguts en l’anomenada operació Judes i que l’Audiència Nacional s’ha afanyat a comunicar que jutjaria per terrorisme? Incloure-hi els responsables de Tsunami Democràtic, entre els quals a la mateixa Audiencia Nacional li ha faltat temps per imputar Carles Puigdemont i Marta Rovira, també per un suposat delicte de terrorisme? Incloure-hi els encausats de l’anomenada operació Volhov? O incloure-hi casos de l’anomenat lawfare, com el de Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de l’expresident, processat per malversació i prevaricació per participar com a observador en el referèndum de Nova Caledònia, o com el de l’exconseller Miquel Buch i el mosso Lluís Escolà, condemnats per proporcionar-li escorta, o com el de Gonzalo Boye, investigat per presumpte blanqueig de capital en una causa que no té res a veure amb el procés sobiranista, o com el de Laura Borràs, condemnada per la seva gestió en l’etapa que va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes? O el que volia dir en realitat és que el pacte assolit per ERC sí que deixa uns quants soldats a l’estacada? Tots dos defensen que l’amnistia és per a tots els represaliats, però el que sembla clar és que tots no significa el mateix per a JxCat i ERC.

Falten vint dies perquè el 27 expiri el termini per no haver de convocar noves eleccions espanyoles i tot indica que, per variar, JxCat i ERC dedicaran aquest temps a tirar-se els plats pel cap per intentar demostrar que el seu pacte és millor que el de l’altre. Total, a Catalunya hi ha el mal costum de fer la traveta al company del costat perquè no arribi mai el primer. Criticar l’acord d’ERC no serà, en tot cas, gaire difícil, perquè, més enllà del capítol de l’amnistia, conté un conjunt de promeses i d’intangibles que ves a saber quina sort tindran, en la mesura que aplicar-los dependrà de la bona voluntat del PSOE. D’un costat, el “traspàs integral” del servei ferroviari de rodalies consisteix en la creació d’una empresa mixta entre la Generalitat i l’Estat per cogestionar tres línies i deixa en l’aire des del calendari fins al finançament. De l’altre, la “correcció del greuge econòmic” es limita a la condonació d’una ínfima part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), que no té res a veure amb l’eliminació del dèficit fiscal ni amb l’establiment d’un sistema de finançament singular per a Catalunya, perquè resulta que també és tributari del cafè per a tothom. Es tracta, en fi, d’un catàleg al més pur estil del peix al cove, digne de les millors èpoques de l’autonomisme pujolista.

Carles Puigdemont, per tant, no ho hauria de tenir gens complicat per vendre que el seu producte és millor que el d’Oriol Junqueras, tot i que, amnistia al marge, a ell tampoc no li queda més remei que aferrar-se a les promeses del PSOE. El problema és que ell mateix es va posar el llistó molt alt quan va exigir a Pedro Sánchez un acord històric com no n’hi havia hagut cap des del 1714. Ara és presoner de les seves paraules i s’haurà d’empassar que ni l’acord serà històric ni el PSOE pagarà per avançat, sinó que s’haurà de refiar de la seva paraula, que ja se sap històricament el valor que té. I el problema també és que tots, JxCat i ERC, s’han oblidat de l’exercici del dret d’autodeterminació, que en campanya electoral era condició innegociable per a qualsevol investidura i ara s’ha esfumat com si mai no hagués existit. No n’hi ha prou amb el fum d’una taula de diàleg imaginària ni amb un reconeixement nacional de Catalunya merament testimonial per recuperar la confiança de l’electorat independentista que s’ha abstingut en les dues últimes conteses i que, a la vista dels fets, ho continuarà fent tantes vegades com calgui.

I mentre ERC i JxCat es disputaran qui haurà obtingut un millor pacte amb el PSOE —no caldrà que ho sigui, només caldrà que ho sembli—, la remor en contra de la llei d’amnistia està prenent tal volada que la feina serà poder-la aplicar un cop aprovada. A les últimes hores l’ofensiva per frenar-la ha augmentat de manera exponencial sobretot per part d’un sector de la judicatura que, amplificat per determinats mitjans de comunicació, actua de corretja de transmissió de l’ideari que comparteixen per descomptat PP i Vox, però igualment una part del PSOE, que s’han declarat disposats a fer el que convingui per aturar-la. La imputació del 130è president de la Generalitat en el cas de Tsunami Democràtic per presumpte terrorisme i l’intent d’encolomar-li la mort d’un viatger francès que va tenir un infart el dia de la protesta a l’aeroport de Barcelona perquè quedi exclòs de l’amnistia, les declaracions eclesiàstiques per demonitzar-la o la vandalització de seus del PSOE són paradigmàtiques de les intencions que persegueix la caverna espanyola.

El que han de vigilar JxCat i ERC és que no resulti que acabin investint Pedro Sánchez a canvi de res. L’amnistia i l’autodeterminació eren, en teoria, els requisits indispensables per votar-lo. A l’autodeterminació hi han renunciat ells solets i a l’amnistia que no sigui que el soroll de togues, de sotanes i qui sap si també de sabres provoqui que hi hagin de renunciar per força.