Llevar-se la vida (o demanar a l’Estat que faciliti la pròpia mort) és la sentència més severa, dura i implacable que pot dictar un ésser humà contra si mateix. No hi ha valor ètic més gran que la pròpia vida, i la societat Occidental ha filat ben prim a dotar de major contingut aquesta frase precedent, tot recordant que la vida no és un concepte merament biològic sinó relatiu a la felicitat, l’absència de dolor i etcètera. Davant d’un cas mèdic que certifiqui una vida no suportable a nivell psicològic o de dolor físic, no hi pot haver cap valor moral més urgent que el dret de l’ésser humà en qüestió a sentenciar-se. Tant li fot si aquest individu està pendent d’un judici penal, de si ha protagonitzat furts, assassinats, matances o àdhuc el mateix Holocaust: la societat es fa ètica primant el seu dret a una vida digna i, per tant, a una mort assistida que el deslliuri del patiment.

La millor forma d’ajudar les víctimes del pistoler de Tarragona (que havien demanat aplicar l’eutanàsia posteriorment al judici del malfactor) no és només repetir els mateixos dicursets xarons sobre com empatitzem amb el seu dolor, sinó dir-los que s’equivoquen. La llei de l’eutanàsia fa molt bé no incloent cap requisit d’estat penal per donar la mort a una persona que pateix, justament perquè, insisteixo, prima el concepte d’una vida vivible com el valor moral més alt. El cas del pistoler de Tarragona no provocarà, com han dit alguns eixelebrats, que d'ara endavant els criminals demanin palmar-la després de cometre un crim (la sentència de mort assistida requereix el beneplàcit de metges i psicòlegs) ni tampoc implica commutar cap sentència mitjançant una exculpació del criminal (pel simple fet que, una vegada mort, ja no és responsable de cap acte).

El nostre valor moral més alt sempre ha d’ésser una vida vivible, si cal garantint-la amb una mort digna

Som en un món que confon justícia amb venjança; mantenir viva una persona que pateix o demanar que un criminal rebi eutanàsia una vegada complerta la condemna només supura set de venjança i una crueltat que no té res de moral. L’Estat es fa millor aplicant una justícia compassiva, si cal ajudant les persones que han atemptat contra la llei. Una comunitat demostra caràcter moral justament quan atorga un dret a una persona que ha atemptat contra un valor comunitari tan elevat com el respecte a la vida aliena. Hom pot pensar que el pistoler de Tarragona s’aferra injustament a demanar una mort digna quan ell mateix no respectà la vida dels seus companys assassinats en propinar-los ferides mortals de bala. L’argument és el contrari; l’Estat demostra estimar la vida vivible (o la mort digna) justament quan la garanteix a algú que no l’ha respectada.

Les víctimes del pistoler Marin Eugene Sabau mereixen tot el respecte. El dolor físic insuportable del pistoler Marin Eugene Sabau també. Aquests respectes no són intercanviables, perquè els valors morals no són nocions que es bescanviïn com el ramat o les hortalisses. Les seves vides, dissortadament, tampoc podran intercanviar-se, perquè els homes no som déus. Justament per aquest motiu, el nostre valor moral més alt sempre ha d’ésser una vida vivible, si cal garantint-la amb una mort digna. Ja ho veieu, tard o d’hora sempre acabes necessitant un filòsof.