Quan encara estem reflexionant sobre l'abast i raó de la immunitat parlamentària, esclata l'assumpte Corinna com a subjecte passiu de la "generositat" del rei emèrit espanyol. Una investigació judicial suïssa, en la qual han reclamat a Espanya les gravacions del comissari Villarejo a l'exprincesa consort, ha desencadenat una tempesta que segurament ha alarmat Felip VI.
Ja se sap que la figura del rei gaudeix d'inviolabilitat. El paràgraf tercer de l'article 56 de la Constitució espanyola no en diu res més, encara que en una interpretació sistemàtica i d'acord amb el que resa el paràgraf següent d'aquest mateix article, hauríem d'entendre que ho és tan sols per aquells actes en què la seva voluntat és ritual o simbòlica i en els quals el que compta és la ratificació d'algun membre del govern espanyol (és el que passa quan sanciona una llei o si algun dia es declarés una guerra) o del Parlament (com passa quan nomena el president del govern d'Espanya). Tanmateix, en la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional per a diverses situacions i accions en les quals s'ha buscat la responsabilitat del rei, el rei és inviolable també en els actes personals, almenys durant el temps en què exerceix el seu càrrec.
Efectivament, i encara que la llei no en digui res, en una interpretació pro libertate del text constitucional, el rei queda salvat en qualsevol cas, i així van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional comissions d'investigació sobre assumptes com l'actual i una reprovació de Felip VI duta a terme pel Parlament de Catalunya en relació amb la seva actuació en els fets d'octubre del 2017.
Es pot fins i tot arribar a dir que, pel que respecta a Joan Carles I, el pacte és rescindible per una qüestió rellevant: sembla que ha oblidat que la inviolabilitat no és un privilegi, que és una responsabilitat immensa
Tanmateix, alguns punts s'escapen d'aquesta consideració de la figura jurídica de la inviolabilitat del rei. Sabem que l'actual sintonia social amb la monarquia passa per moments delicats, en un context general d'erosió de les institucions. A l'existència d'un sector políticament favorable a l'abolició, s'hi ha afegit en els últims temps la gent que es va quedar impactada amb les fotos de Joan Carles I al costat de l'elefant abatut durant una cacera. El que 20 anys enrere hauria estat aplaudit, en el moment en què es va conèixer, va trencar la màgica relació que fins aleshores havia mantingut la societat espanyola no amb la Corona, sinó amb l'especial manifestació borbònica del que simbolitzava el rei Joan Carles, juntament amb Suárez, Carrillo, Gutiérrez Mellado o Fernández Miranda, d'una època anomenada Transició que va unir, amb llums i ombres, el règim franquista i la democràcia.
Un cop trencada la màgia, tot era possible, i Villarejo ha estat només el cop de mà que faltava, aquesta mateixa mà que, segons Pujol, en el lloc correcte, podria haver fet caure pomes tan enverinades com aquesta. Si alguns seguim pensant que la monarquia és la direcció de l'Estat que millor s'adapta a la complexitat de les Espanyes, també és cert que es tracta d'una institució pactada en unes determinades condicions, pacte en el qual una de les parts sembla que ha incomplert la lleialtat elemental envers l'altra, el poble espanyol. En aquest context es pot fins i tot arribar a dir que, pel que respecta a Joan Carles I, el pacte és rescindible per una qüestió rellevant: sembla que ha oblidat que la inviolabilitat no és un privilegi. Que és, com el mateix poder que la justifica, una responsabilitat immensa. Serà difícil evitar l'escarni que pot suposar veure que la puritana Suïssa, paradís fiscal fins fa dos dies, demana una euroordre impossible perquè sigui jutjat un rei. Encara que ja no ho sigui.