Diuen que van ser 455.000 les persones inscrites en el congrés Vistalegre II de Podemos. Tant li fa, és molta gent encara que hagin exagerat una mica; al cap i a la fi, ¿no menteixen amb barra tots els partits fins que arriba el numeret de comptar els vots a les primàries i han de dir que "només hi va participar el 25 per cent dels militants" per amagar-ne el frau? L'enorme nombre està avalat amb les imatges de l'estadi (tremoleu, PP i PSOE!) i sens dubte denota el poder inusitat de la força política cridada a protagonitzar el futur en el govern d'Espanya, tenint en compte la joventut de la major part dels seus militants i sobretot la que exhibeixen de forma desacomplexada els seus dirigents. La generació Podemos parla ben clar del pendent pel qual hauran de lliscar les tendències partidistes en els pròxims temps, si més no perquè sobre la joventut d'altres formacions, avui anquilosades i envellides, es va escriure quan no ho eren el gir a l'esquerra que als anys vuitanta va transformar (sempre amb voladura controlada) l'Espanya del franquisme sociològic després de la mort de Franco.

És veritat que el futur s'escriu amb les lletres de Podemos gràcies a l'ajuda inestimable (encara que això no ho expliqui tot) de certs mitjans de comunicació, i que per aquesta raó era prou previsible que l'animal per a la càmera que és Pablo Iglesias s'imposés al barbamec i pueril poliglot que és Íñigo Errejón, fins i tot malgrat aquests mateixos mitjans que, per raons òbvies, van intentar evitar que s'imposés l'altre. Perquè "l'altre" farà molt difícil al PSOE sortir de la irrellevància on es troba; i perquè al final amb aquest "altre" la pugna bipartidista té en el PP una de les seves assegurances protagonistes. I és veritat també que en la lluita pel paper protagonista, com es diu ara, hi havia una guerra d'egos. Però qui remarca sobretot aquesta circumstància parla com si en política (i en tantes altres arts escèniques) no fos tot una lluita d'egos que gairebé sempre guanya qui el té més gran. Les tàctiques poden ser diverses, però el carisma no és cap altra cosa que l'acusada seducció que exerceix sobre les masses qui les convenç de ser més atraient, fins a fer gairebé irrellevant la bellesa en si.

Iglesias, "l'altre", farà molt difícil al PSOE sortir de la irrellevància on es troba

Però a Vistalegre II es dilucidaven també altres qüestions més enllà del pes que té l'audiovisual en la construcció dels lideratges. Qüestions com els missatges i les estratègies de posicionament de Podemos a llarg termini en l'esquema ideològic espanyol. Per dir-lo de forma abrupta, elegir entre comunisme i socialdemocràcia i entre federalisme i la confederació. Iglesias o Errejón. El present del futur o el futur des d'ara.

Iglesias és el nou look adoptat pel partit comunista, aquell que va passar del vermell al rosa (amb l'eurocomunisme), del rosa al verd (amb l'ecologisme) i que ara es torna morat a força de repetir el mantra de la "radicalitat democràtica", expressió que camufla el que no és cap altra cosa que la manera moderna de carregar en la democràcia representativa el cop que s'ha guanyat a pols amb la seva insensatesa i incultura creixents. El transformisme evolutiu del comunisme intentava evitar el frau que la transició va perpetrar sobre la seva organització; perquè el partit que havia sobreviscut al franquisme gràcies a la fe infrangible en el model marxista i a una organització impecable i depurativa de qualsevol dissidència es va haver d'empassar veure com "Isidoro" era alçat als altars per la socialdemocràcia alemanya amb alegria pàtria. Així es va acabar gairebé aniquilant el PCE de Carrillo i ni Anguita no el va recuperar. Però la seva herència roman, perquè és una ideologia poderosa, prou convincent i que ve a tomb en moments de crisi profunda com l'actual. Si els primers cristians ho eren, per què no hauria de parlar el Papa Francesc com ho fa sobre la injustícia i la pobresa, amb un argot que el comunisme hauria d'escoltar amb orgull?

La possibilitat d'Errejón és dotar de contingut aquesta socialdemocràcia desorientada que Zapatero va asseure davant Botín en una foto per a la història

Errejón, amb l'estil de Diego López Garrido del segle XXI, està cridat a fer altres combats, perquè la seva concepció del mapa polític és una altra: el seu partit és el PSOE encara que ell no ho sàpiga, la seva possibilitat és dotar de contingut aquesta socialdemocràcia desorientada que Zapatero va asseure davant Botín en una foto per a la història i que el MAFO investigat està corroborant: la socialdemocràcia no té cap paper per jugar en moments de "radicalitat democràtica"...però no està escrit que aquesta crispació no acabi cessant. Potser troba llavors el lloc al sol el PSOE d'Errejón, si és que en queda alguna cosa, de l'un i de l'altre.

Ara per ara sembla que ha guanyat el pols el comunisme federal. Iglesias sap que sense Catalunya és difícil que una força d'esquerres conquereixi el Govern d'Espanya, així que pretén convivències a l'estil de la que tants beneficis va donar al tàndem PSOE-PSC. En aquest àmbit, el del model territorial d'Estat, Errejón guanya la partida a Iglesias, perquè aquest no ha entès com aquell (potser perquè no parla català, ni en la intimitat) que el model de l'Estat de les autonomies s'ha exhaurit, com demostra la irrupció del procés, i que ara només hi ha espai per a la unitat, si és que és possible, des de la llibertat, o el que és el mateix, des de la confederació de les Espanyes.

Errejón guanya la partida a Iglesias, perquè aquest no ha entès com aquell que el model de l'Estat de les autonomies s'ha exhaurit

Mentre els podemites diluciden quan es faran més grans, Rajoy continua flotant. Barbes contra barbes, ara per ara el resilient treu diversos metres d'avantatge al Felipe González del segle XXI. Veurem si, com aquest es va desfer de Guerra quan la supèrbia el va encegar, ara també Iglesias prescindeix de la porta assegurada al control de les perifèries que és l'Errejón del dret a l'autodeterminació. Si no ho fa, el futur és Podemos.