Una famosa pel·lícula de mags impossibles es titulava així per recordar que, quan volien, deixaven de ser visibles per a l'ull humà. Però a l'humà li passarà just el contrari, sembla que quedarà tan exposat a les mirades alienes (la de l'Estat i la de totes aquelles corporacions que de mirar-lo puguin treure'n un benefici) que qualsevol pretensió de privacitat serà una quimera. Unes quantes notícies recents il·lustren aquesta realitat i, amb ella, la necessitat de reformular gran part de les categories jurídiques que encara avui esgrimim com a fonaments de la nostra llibertat, quan ja han quedat reduïdes a una deslluïda fantasmagoria.
Mentre escric això, s'estan instal·lant a la ciutat de Barcelona les primeres càmeres que, connectades a la tecnologia 5G, permetran la identificació facial, fins i tot encara que els subjectes vagin parapetats rere una mascareta. Enrere queden els temps del famós motí de Squillace que, encara que només fos com a excusa, es va justificar en el fet que la gent no volia prescindir d'una capa rere la qual ocultava la identitat i, en el seu cas, els delictes que pogués cometre. Ara ja no hi ha màscara que els oculti de l'ull publicoprivat que estan bastint als carrers amb l'excusa d'una barreja de salubritat i entorn segur. I no hi ha motí a la vista, almenys no per això. Però com que ens diuen que d'aquesta manera a qui tindrem identificat és al delinqüent, oferim amb alegria les últimes restes de la nostra llibertat a canvi d'una seguretat que, no ens enganyem, mai no serà plena.
Ara em veus més que mai, ho vulgui jo o no, i per descomptat, a despit de la jungla normativa que diu que protegeix les nostres dades
Tampoc no fem escarafalls davant d'aquest instrument de rastreig dels nostres costums que suposa instar la població, pel seu bé, a deixar els diners físics i comprar amb la targeta o fent un Bizum fins una barra de pa. Aquí també farà meravelles la col·laboració del 5G, de manera que, encara que Miguel Bosé estigui boig, cal recordar quines tres categories de persones, entre deliris i nicieses, deixen anar alguna veritat essencial, que, per estar amagada, no advertim: els nens, els borratxos i els alienats. Ja Cervantes es va parapetar darrere d'aquests últims per deixar anar al mig del podrit Segle d'Or algunes veritats que, d'altra manera, l'haurien conduït a presó. Coses dels postmoderns avançats.
Ara em veus més que mai, ho vulgui jo o no, i per descomptat, a despit de la jungla normativa que diu que protegeix les nostres dades. Potser els tribunals ens parlin d'un dret a l'oblit que complementi la nostra memòria de peix, però la informació en mosaic que oferim al ciberespai i les tecnologies que diuen que són aquí per cuidar-nos fan impossible que aquest oblit sigui més que un recurs literari.