Hi ha gent que s'avança al seu temps, potser per intentar esborrar un passat que viu com una càrrega, o potser perquè aquell passat s'ha convertit en la millor escola per analitzar el present. Carmen Díez de Rivera, filla extramatrimonial de Ramón Serrano Súñer, que era el "cuñadísimo" gràcies al seu casament amb Lita Polo, és un magnífic exemple d'aquesta modernitat precursora, perquè suma aquestes dues hipòtesis, sense menystenir una intel·ligència que s'endevina en la manera com descrivia fa més de vint anys les causes de les endèmies que arrossega la democràcia espanyola. Haver estat cap de gabinet del Suárez de la primera hora (196-77) li va donar les dades, però la capacitat de processar-les va ser seva i les va utilitzar per aprendre.

La seva glòria més gran sens dubte consisteix a criticar la Transició sense renunciar al que va suposar de moviment popular per sobre de les pors, atavismes i interessos dels alevins del franquisme que ho van protagonitzar. A mig camí de tot arreu, sense encaix còmode en cap partit dels que en aquell temps es van anar fossilitzant, els seus diaris, al seu dia parcialment incorporats per Ana Romero al llibre sobre el triangle que van suposar en aquell moment Joan Carles de Borbó, Adolfo Suárez i ella mateixa, demostren que la major part dels llocs comuns de la crítica al període són banalitats si es comparen amb la seva visió premonitòria del que havia de succeir a Espanya: diu "no" a Suárez i a la UCD que aquest crea faltant a la paraula de presentar-se a les eleccions, perquè entén que "el centre no existeix" (encara que ho digui Macron), i abans d'això ja ha advertit amb claredat que qui tan magistralment va desmuntar el franquisme no podrà ser capaç de construir una democràcia sòlida (la corrupció que està aflorant contínuament en els partits, tanta més com més gran és el temps en contacte amb el poder, n'és el símptoma); i encerta quan recorda que el veritable patriota en aquell temps va ser Carrillo (cosa que també està implícita a l'anatomia instantània de Cercas), perquè va sacrificar els símbols del partit que representava perquè Carmen pogués finalment convèncer Suárez i el Rei que sense els comunistes la Transició seria tan sols una broma.

Carrillo va sacrificar els símbols del partit que representava perquè Carmen Díez de Rivera pogués finalment convèncer Suárez i el Rei que sense els comunistes la Transició seria tan sols una broma

En la seva visió d'abast sobre aquell moment polític singular no s'hi nega el soroll dels sabres, però també es reconeix la falta de visió d'Estat d'uns dirigents per a qui el medi ambient era un motiu per riure i les primàries, una paraula mancada de tot sentit; critica la partitocràcia amb una contundència que només molts anys després alguns partits emergents han fet seva, encara que només hagi estat durant un quart d'hora, el temps necessari per pujar al carro i continuar fent allò de sempre per "com n'és de difícil canviar la llei electoral i la de partits". I potser perquè, encara que Carmen no pogués saber-ho llavors, si el sistema electoral és de partits, els partits necessiten ser forts davant dels enemics externs (els adversaris), però sobretot davant dels interns.

De tot el que va criticar quan encara ningú no parlava de "basses enfangades", de "gerros xinesos" o de vacances pagades al cementiri d'elefants que entre tots han aconseguit que sigui el Parlament europeu, potser el seu únic error va ser l'alegria amb la qual va participar en la campanya pel referèndum andalús. Potser si la malaltia no se l'hagués endut als 57 anys aquesta estranya neboda de Franco hauria tingut temps de veure que el que ella va creure que permetria lligar Espanya seria a la llarga un altre clau en el conflicte més gran que ha concebut aquest racó d'Europa, potser tan important com el que ha enfrontat ideològicament a les dues Espanyes machadianes.