De sobte, tothom parla de la ciutat dels prodigis com si fos seva. Potser jo també ho puc fer. Al cap i a la fi, jo també hi vaig néixer, i després vaig viure en un dels seus barris més modestos gairebé la meitat de la meva vida. Si no vaig seguir allà, va ser perquè el meu pare treballava molt lluny del lloc on vivíem i ens vam acabar traslladant al Baix Llobregat, on ara resideixo en un dels seus municipis.

No sé qui té més legitimació per parlar de la Barcino banyada per les aigües que van portar a les seves terres cultures tan diverses com per fer d'ella una terra d'elements heterogenis, patrimoni de tots i ara matrimoni de conveniència de tants. Crec que els municipis que envolten la metròpoli també haurien de tenir coses a dir sobre ella. Probablement la condició simbiòtica entre la gran urbs i la seva àrea metropolitana tan diversa hauria de propiciar un canvi en el seu sistema electoral i en el d'altres ciutats de la mateixa mida, complexitat i valor geoestratègic. Potser hauria de ser decidint de forma autònoma sobre la manera d'elegir els seus representants i, sobretot, sobre la capacitat d'influència dels seus polítics en les decisions tècniques. I no per allò que si Tabàrnia o Tractòria, que cadascú utilitza com millor li sembla, sinó pel fet cert que les ciutats són l'únic lloc de referència sociopolítica futura. Per la seva densitat poblacional, per les conseqüències mediambientals, per l'exemplaritat que generen les seves polítiques, o per l'impacte de les seves decisions sobre l'accessibilitat dels qui hi acudeixen a treballar o fer turisme o per intentar amagar en el grup ingent que no tenen els papers en regla i sí un contracte top manta amb el mafiós de torn.

Aquesta ciutat, com tantes altres d'aquesta mida i importància, està perdent, a força de créixer, la seva identitat

Per descomptat, tot té un preu. Aquesta ciutat, com tantes altres d'aquesta mida i importància, està perdent, a força de créixer, la seva identitat. Salvada en part per Gaudí i altres dades artístiques semblants, però enfonsada per aquests edificis i ponts mimètics d'altres en altres ciutats similars i, sobretot, pel franquiciat constant de molts dels seus comerços que en alguns trams de la ciutat fan difícil distingir-la d'altres capitals europees. Ni parlo de la brutícia, perquè això té una solució molt fàcil.

Per descomptat, la Carta Municipal de Barcelona li atorga una autonomia normativa que no tenen Palafolls o Roses, però encara viu a cavall entre el que enyora i el que anhela, sense acabar de decidir cap a on mirar, sense enfrontar el repte de la connectivitat total, la reconversió de la idea de propietat immobiliària, o l'opció entre llibertat i seguretat quan sembla que tot es pot però només si estem vigilats.

Dins de la metròpoli ja hi viuen moltes ciutats d'esquena les unes a les altres, fins i tot la Zona Franca és un món per si mateix. Del barri en què em vaig criar conservo amics que gairebé no en surten mai, perquè gairebé ho tenen tot allí. A tot estirar, han d'atansar-se una mica per anar fins a les sales de cinema del centre comercial que els han col·locat convenientment a prop. I aquestes ciutats viuen a la metròpoli amb tanta independència unes de les altres que quan parlo o sento parlar de "barris", em venen ganes de riure. Algunes d'elles van ser abans pobles... Podem suposar que només fins a un cert punt creuen que formen part d'unitats més grans. No passa res. Això és la força de les identitats concèntriques: de Gràcia, Sants, Horta o Nou Barris a la metròpoli, la regió, el país, la supraorganització, intentant que en cada unitat superior els interessos de l'anterior quedin recollits en aquest model radiant a partir dels elements pseudoarticulats de la ciutat de Barcelona. Així hauria de ser, i no, com sembla que s'acosta, una batalla campal entre models de nacionalisme amb alguna recepta sobre habitatge, immigració o turisme com si la ciutat dormís, com si la ciutat visqués sola.