Els que tenim entre vint i trenta anys vam néixer en una Catalunya que ja no existeix. Som fills del 3XL, del Polònia, del Barça de Guardiola, dels anuncis d’Estrella Damm, d’una immersió lingüística que, si més no, existia formalment, del procés, dels dies històrics, de les performances cada 11 de setembre. També som els de les dues crisis, els cansats, els tristos, els desesperançats, la generació sense futur que no tindrà ni llengua ni país per passar als seus fills, els desenganyats, els qui hem vist com el somni català s’esberlava davant dels nostres ulls i com el Govern que un dia vam defensar exercia d’acusació quan jutjaven els nostres amics. Som una generació de joves abocada irremeiablement a la nostàlgia, perquè la sensació és que avui de tot allò només en queda un desert. Un desert erm i àrid, on sembla que fer res nou ni sigui possible ni valgui la pena. Una autonomia buida, una llengua empetitida, i un projecte de país inexistent. Ens trobem aquí, i costa pensar que hi pugui haver res més enllà. 

D’aquest escenari m’encurioseix especialment el paper que hi han jugat i encara hi juguen les joventuts dels partits que ens han agafat de bracet i ens han dut fins on som. Les inquietuds polítiques venen amb l’adolescència i ho fan amb una virulència que en molts casos demana ser canalitzada a través d’una estructura organitzativa, d’acord. A les joventuts dels partits s’hi aprèn a treballar en equip per un projecte comú, a entendre la mecànica del funcionament de l’organització i que, en política, com a la vida, hi ha qui t’esclafaria per aconseguir els seus objectius. És un compromís d’entrega del teu temps lliure a una causa que en aquell moment et sembla la millor, perquè quan encara no tens tots els projectes individuals apamats, els col·lectius et semblen els únics.

Una autonomia buida, una llengua empetitida, i un projecte de país inexistent. Ens trobem aquí, i costa pensar que hi pugui haver res més enllà

Hi ha un moment de la història, però, en què totes aquestes legítimes aspiracions es torcen i esdevenen una altra cosa. Generalment, va amb l’edat i amb la voluntat de dedicar-se activament a la política, de convertir-la en una carrera laboral, malgrat que sovint hi ha qui ho fa gratis i a canvi de res. Ja no et surt a compte el pensament crític i ser sempre al bàndol perdedor en cas de confrontació interna. Per això desaprens a pensar sol. Saps que, si no ho fas, corres el risc de descobrir que ja no ets al lloc indicat. Si vols seguir grimpant, et toca aprendre a empassar-te gripaus, i amb empassar-te gripaus em refereixo exactament a empassar-te l’argumentari de la majoria dins l’organització, que és allò que et garanteix la supervivència. És així com s’explica que hi hagi joves que prefereixen deixar el cervell en pausa fins que els expliquin què han de pensar i com ho han d’explicar. Això també passa amb els adults, diràs. I tant. Hi ha una diferència cabdal, però: quan ets adult, tens criteri i el tens força més entrenat que quan ets adolescent o jove. Aprens a pensar, aprens a dir el que penses i fins i tot aprens a dir allò que no penses i a mentir de la millor manera. Ja no tens el mecanisme del pensament tendre i, per tant, ja no pot ser desfet.

L’únic desllorigador del moment actual que se’ns ha acudit fins ara ha estat esperar que aparegui una nova lleva de polítics. Ara, si la nova lleva de polítics ha de sorgir d’entre els joves que regurgiten el discurs de l’aparell de partit quan toca defensar que s’han petat la immersió o d’entre els qui són incapaços de combatre el xantatge emocional dels indultats i dels exiliats per fer autocrítica… tot això no desllorigarà res. L’única diferència entre l’ara i el demà serà que hi haurà noms nous, potser noves maneres de vendre el peix. Ens cal gent que pensi fora de tot això, perquè, si no, la meva generació serà un calc de la generació que ens ha dut fins aquí. Hi haurà un altre desert i ja no ens quedaran llençols per perdre a cada bugada, ni mobles per vendre a cada legislatura, ni llengua per llegar als nostres fills. Cada vegada que veig un jove amb iniciativa per fer el que estigui a les seves mans per contrarestar el desert, neix un oasi.