No tinc ni idea de què tractava la lliçó d'aquell dia però sí recordo amb nitidesa les batalles de boles de neu amb les xiquetes i xiquets, los somriures, la pau, lo paisatge. Lo llavors mestre i ara amic, lo gran ceramista Joan Panisello, va saber prioritzar la vivència a les matemàtiques. La memòria es queda amb lo més bonic, sobretot quan lo cervell està tendre, per a acudir-hi després quan li convé. No sempre saber sumar és lo més essencial malgrat la societat capitalista, tristament, li done més importància als números que als arbres.

No sempre saber sumar és lo més essencial, malgrat la societat capitalista li done més importància als números que als arbres

La primera vegada que vaig vore neu tenia nou anys. Fèiem classe, a una escola dalt d'un dels turons que rodegen Tortosa, i van començar a caure les primeres volves. L'alumnat ho miràvem per la finestra, embadalits, fent més cas a l'oratge blanquinós que a la pissarra. Al cap d'una estona, lo mestre va dir: xèics! tanqueu los llibres, avui aprendrem més a fora de l'aula. Era l'última hora del matí i vam fer cap tots al pati, amb la mirada posada al cel. No mos vam constipar de miracle. A la tarda mos van donar festa al col·legi per poder anar junts a les serres de Mig Camí i el Coll de l'Alba, zona rural a la part alta de la ciutat, més amunt de l'escola. Hi vam anar a peu en comitiva i allí, aquell dia, vam començar a saber diferenciar allò fonamental d'allò prescindible.

Al cap d'un temps, no gaire, recordo aquell blau immens. La platja infinita que no s'acabava mai, aquella llum, la remor de l'aigua, l'olor de salabror. Devia fer geloreta perquè duia un anorac gris i una bufanda roja però jo els peus los vaig voler posar a remulla igualment, peix com sóc. La primera vegada que vaig vore el mar deuria tindre aquella mateixa edat, poc més o menys. Hi vam anar amb lo cotxe d'un amic de mos pares, ja que ells no tenien -ni tenen- carnet de conduir. Sempre anaven en la mobylette. Lo dia era un dijous jarder, la mar va ser la del Delta de l'Ebre i el lloc, lo Trabucador, aquell que ara s'ha tornat a trencar, per quarta vegada en un any, i resta afonat com un fantasma del passat.

A 'El vell i la mar', Ernest Hemmingway explica la història d'un pescador d'edat avançada que després de mesos sense aconseguir cap captura, un gegantí peix espasa pica el seu ham i l'arrossega mar endins durant tres dies. Quan torna a port amb la seua barqueta, al peix quasi que només li queda l'esquelet, ja que els taurons se l'han anat menjant pel camí, dixant-ne només alguns bocins. Lo Delta de l'Ebre és lo peix que va quedant-se sense carn i els taurons són los governants que no saben defensar-lo i el fan arribar agonitzant al final dels seus dies. Natros, la gent, som lo pescador, cansat i amb les mans clivellades de tant de fer força per lluitar per salvar el seu peix.

Fa quinze dies 150 tractors van protestar a una platja del Delta que ara s'ha quedat afonada.

Hi ha sis milions d'euros flotant -ves a saber per a on- a l'espera que la Conselleria de Medi Ambient i el Ministeri de Transició Ecològica es posen al telèfon i dixen de tirar-se el plats pel cap. És més que probable que el segon tinga més culpa que el primer, d'acord, però la qüestió és que, els uns pels altres, hem passat del temporal Gloria al Filomena i lo més calent està a l'aigüera. Fa dues setmanes, uns 150 tractors van fer un acte de protesta a la platja de la Marquesa, a Deltebre, reclamant solucions i sediments. Ara, aquella platja, on se manifestaven los pagesos, i la del Trabucador, on jo vaig vore el mar per primera vegada, estan negades.

La neu continua caent i la mar pujant. Un record d'infantesa pot perdurar eternament en la memòria d'un cervell tendre que madura. La realitat, però, no sempre acompanya la imatge que evoquem. Los mapes canvien. Si existix lo silenci és quan neva. Aquella mena de buit ensordidor, especialment lo moment just que precedix lo primer floc. És un moment fora del temps que sembla que mos parle. Caldria escoltar-lo. Lo paradís de la infantesa, aquell que tan magistralment va desgranar Proust al llarg dels últims catorze anys de sa vida, ara es desfilagarxa davant nostre, difuminant estampes pretèrites. Fa temps que cridem lo riu és vida, que advertim que la mar se menjarà el Delta i van passant nevades i temporals i el desemparament és enorme. Lo Far del Fangar caurà com lo de Buda ho va fer fa dècades i als llibres d'història s'explicarà com la nostra generació ho va dixar perdre, això si a les llibreries els donen permís per obrir, que sembla que per a alguns poderosos ni la cultura i la natura són prou essencials. Mentrestant, la neu es va desfent...