La població ocupada en activitats turístiques d’acord amb Turespaña és una mica superior al 13% del total d’ocupats tant al conjunt de l’estat espanyol com a Catalunya. És un sector que en termes econòmics se’l considera exportador de serveis, atès que satisfà necessitats a no residents, exactament de la mateixa manera que passa amb les vendes de cotxes a França o a Alemanya, posem per cas. Els ingressos de l’exportador de cotxes (aquella ràtio tant utilitzada d’exportacions sobre el PIB) són en aquest cas els ingressos que reben els hotels, els restaurants, els càmpings, els bars, les activitats recreatives, les agències de viatges, el transport i un llarg etcètera.

Som davant d’una indústria de gran importància, com també ho posa en relleu el fet que a Catalunya rebem cada any pràcticament 25 milions de visitants provinents de fora. D’aquests, el 2017, el 21% va venir de la resta de l’estat espanyol i el 79%, de l’estranger. Però tan o més important que el nombre de visitants és el que gasten. L’any passat la despesa que van fer els nostres visitants de fora va ser de 21.000 milions d’euros (per agafar una mica de proporció, l’exportació de cotxes, química, alimentació, tèxtil i la resta d’altres béns va sumar 71.000 milions). Per cert, és rellevant indicar que els visitants estrangers gasten molt més que els visitants de la resta de l’estat. Els primers representen el 91% de la despesa total i els segons, el 9% restant.

Un dels enemics d’aquesta indústria és aquella creença tan estesa en el nostre entorn que el sector ha de créixer, sempre i en tot

Un dels enemics d’aquesta indústria és aquella creença tan estesa en el nostre entorn que el sector ha de créixer, sempre i en tot. I això és un error. En nombre de visitants, probablement Catalunya es troba en un punt de saturació, almenys en algunes de les destinacions de més èxit. La ciutat de Barcelona n’és un exemple, que veiem documentat diàriament en els mitjans i que pateixen els residents; la sobreexplotació de la Costa Brava i de la Costa Daurada, que ha deixat el litoral fet un solar, també és bastant evident. Són exemples. El que ha de créixer són els diners que es gasten els nostres visitants quan venen aquí. I això depèn de les característiques del que s’ofereix i de la qualitat que som capaços de donar.

Per sort, l’administració catalana ja fa anys que té les idees clares al voltant de què cal i com aconseguir-ho. Una altra cosa és que només amb idees no n’hi ha prou; calen diners i la taxa turística dona per al que dona, i els recursos i les polítiques de la Generalitat arriben on arriben. A més, no es veu gaire acompanyada per un sector empresarial en què encara hi ha massa curterministes i apropiadors de recursos col·lectius; per sort, associacions del tipus think tank com ara Barcelona Global posen els llums llargs i tenen més clar cap on cal anar —en aquest cas pensant en la ciutat de Barcelona. Pot ser un referent.

Les dades ens indiquen any rere any que el sector turístic bat rècords: en visitants estrangers, de 13 milions el 2011 s’ha passat a 19 milions el 2017 en una cursa que sembla imparable; la seva despesa ha passat en el mateix període d’11.000 milions d’euros a 19.000 milions. Per a la majoria, espectacular!

L'administració catalana no es veu gaire acompanyada per un sector empresarial en què encara hi ha massa curterministes i apropiadors de recursos col·lectius

Ara bé, un moviment que es registra darrerament va en la línia del que defensava més amunt: el 2017, el turisme estranger de primera destinació a Catalunya va augmentar el 5% en relació amb l’any anterior, però la despesa va augmentar pràcticament el doble, el 9,6%. Bona notícia. El 2018, en el període de gener a maig, el nombre de visitants estrangers ha crescut l’1,9% respecte al mateix període de l’any anterior i la despesa ha augmentat el 6,7%, fins a assolir el rècord històric de 6.536 milions d’euros. Però és que la despesa per turista ha crescut el 9%, per situar-se en 1.001 euros; i la despesa diària per turista ha crescut el 10%, per situar-se en els 194 euros.

Veurem si aquestes dades marquen una tendència nova en el sector. Com hem dit, globalment no necessitem més visitants, a la llarga fins i tot ens podem plantejar de reduir-ne el nombre si som capaços de fer que els que venen gastin conjuntament més que ara. Cal començar perquè els que venen ara gastin cada vegada més. I això només s’aconsegueix amb la qualitat i fent-nos atractius per a persones disposades a pagar uns plusos per valor.

El país té una dotació de recursos increïble per jugar a la primera divisió turística. Seria un error entestar-se a competir amb destinacions turístiques emergents que ens van al darrere, a base, entre altres, de salaris molt baixos; el nostre objectiu hauria de ser competir amb destinacions avançades, i això vol dir qualitat d’oferta i qualitat de servei (salaris alts inclosos). A remolc d’això, una sostenibilitat més gran, tant mediambiental com social.