Impartir justícia no és una ciència exacta. Ni molt menys. El paper dels jutges és delicat perquè tenen a les seves mans l’última paraula en la resolució de conflictes o en la decisió sobre la culpa i el càstig que mereixen uns imputats, a partir de proves. Un jutge, per definició, ha de tractar de manera imparcial persones i casos, i per això se’ls exigeix gran coneixement de les lleis i de la jurisprudència, objectivitat i, fonamental, independència.

No obstant l’anterior, els jutges no deixen de ser humans i poden cometre errors, enduts per conviccions personals, influïts per l’entorn social, per pressions, etcètera. De vegades, rarament, dicten sentències intencionades, prevariquen, condemnen sabent que és injust. En casos com aquests s’ha de poder recórrer, i de fet les sentències són revisables per part dels estaments judicials superiors, els quals poden confirmar-les, però també poden modificar-les o fins i tot revocar-les. No cal dir que l’existència d’aquesta autoritat superior és una salvaguarda fonamental del funcionament del sistema.

Què passa quan no hi ha autoritat superior que vigili que efectivament s’imparteix justícia, com és el cas del Tribunal Suprem?

En termes econòmics, que a un jutge normal i corrent li modifiquin o revoquin una sentència feta amb bona fe, li representa costos, almenys de dos tipus: 1) el seu prestigi perd valor, i 2) perd punts en la seva carrera professional de cara al futur, sobretot si es tracta d’un jutge jove. Altres costos que tindria en el sector privat, com ara l’acomiadament, rarissimament es donen. No cal dir que en cas de prevaricació, un jutge és un delinqüent més, i està subjecte a responsabilitats civils i penals, però això passa molt molt poc en un cos de persones “selectes” i molt corporativitzat .

Ara bé, què passa quan no hi ha autoritat superior que vigili que efectivament s’imparteix justícia, com és el cas del Tribunal Suprem? (Aquest tribunal que ens trobem fins a la sopa degut al paper que ha assumit en la decapitació del moviment independentista). Després del Suprem no hi ha res amb cara i ulls. La instància superior amb poder real és l’europea, però la seva actuació queda lluny en el temps i està desconnectada de la realitat en la que es dona el conflicte, de manera que rarament entra en qüestions de fons (sí que és sensible a les qüestions de forma). Quan aquesta instància superior sentencia, el mal ja està fet com mostren moltes experiències amb Espanya.

Imaginem que en la causa general contra l’independentisme s’hagi prevaricat empresonant durant anys a persones sense judici i interferint indegudament en els procediments d’eleccions democràtiques. D’aquí uns anys se sabrà, però mentrestant els jutges del Suprem actuen amb tota llibertat, castigant demòcrates pacifistes i provocant l’exili a d’altres a persones que han estat declarats innocents en jutjats de diferents països europeus. Això té tota la pinta de venjança preventiva i d’injustícia flagrant.

Fa poc que un membre d’aquest tan alt tribunal, Antonio de Moral, ha afirmat que la sentència trigarà per “la complexitat del que s’hi està jugant”. No puc estar-hi més desacord. El que s’hi juga és molt simple, és si Catalunya pot votar ser un país normal, com Àustria o Dinamarca. Una altra cosa és que les estructures d’estat hagin embolicat la troca a base de provocacions a la societat catalana partidària de votar i que a partir d’aquí s’hagi muntat un xou judicial per justificar l’escarment dels líders dels “insurrectes”.

I doncs, tindria algun cost per aquests jutges si es demostra que han prevaricat en les sentències de condemna (les preses de facto i les que puguin venir)? La resposta és que no, perquè 1) ningú de fora gosaria castigar severament un jutge de la més alta cúpula judicial d’un país, a la qual només hi arriben (teòricament) els més ben preparats?; 2) si els castiguessin, quan arribi la sentència aquests jutges estaran tots jubilats, i és que al Suprem els jutges hi arriben a edat madura; 3) per que acabem de dir, una condemna dels jutges no influiria en la seva carrera professional i 4) el seu prestigi professional quedaria intacte per les conviccions a les quals he fet referència més amunt.

Segons tots els indicis i la percepció de bastants milions de catalans, els membres del Tribunal Suprem (i les estructures de l’estat que hi ha darrere la persecució de l’independentisme), estan convençuts de ser dipositaris de preservar la unitat d’Espanya. Costi el que costi i peti qui peti, encara que sigui fent el ridícul en l'àmbit internacional. La veritat és que amb aquesta justícia d’última instància, a la que li surt gratis aplicar la injustícia, amb l’afegit de considerar-se els elegits per a abanderar una croada de valor nacional superior, com volen que no vulguem tocar el dos?