En els meus darrers articles, em vaig referir a la crítica que havia generat un balanç triomfalista de la descentralització autonòmica per part de la Cambra de Comerç d'Espanya i del Consell General d'Economistes. Poc després de la publicació d’aquell treball de caràcter quasi propagandístic, una institució com Funcas en publica un del professor Santiago Lago (Universidade de Vigo) on fa un balanç i perspectives de 40 anys de descentralització a Espanya (1978-2018).

L’autor sosté que l’estat espanyol és, de facto, un estat federal, al qual s’ha arribat a una velocitat inusual i que actualment compta amb un grau de descentralització fiscal situat als llocs capdavanters de la Unió Europea. El procés, afirma Lago (aportant sempre dades), s’ha dut a terme amb un grau de satisfacció generalitzat i creixent per part dels ciutadans espanyols. Només en els darrers anys s’ha enregistrat un cert retrocés en el suport per part de la població, entre altres coses per tensions independentistes. Aquí ens situem a Catalunya, que és des d’on voldria fer algunes anotacions sobre el que crec que s’ha de considerar un document rigorós.

Entre les dades que aporta Lago hi figura el conegut sobrefinançament per habitant (a competències homogènies) que reben Navarra i, sobretot, el País Basc (més del doble que les comunitats de règim comú, com la catalana) i la distància que hi ha entre la descentralització observada i la desitjada per part de la població de les comunitats autònomes. En aquest cas, el País Basc i Catalunya lideren les que en voldrien més (d’autonomia), mentre que a altres comunitats d’autonomia els en sobra (Extremadura, Múrcia, Aragó, Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Madrid, com a més destacades).

El treball de Lago lamenta que no s’ha cultivat la cultura de la diversitat ni de la lleialtat entre nivells de govern pròpia dels estats federals, i posa sobre la taula que hi ha molts dèficits i deures pendents si es vol avançar cap a un estat autènticament federal

A diferència de l’Informe45 referenciat abans, el que ens ocupa fa un balanç alhora positiu de l’experiència i reivindicatiu, en el sentit que 1) lamenta que no s’ha cultivat la cultura de la diversitat ni de la lleialtat entre nivells de govern pròpia dels estats federals, i 2) posa sobre la taula que hi ha molts dèficits i deures pendents si es vol avançar cap a un estat autènticament federal. L’agenda d’assumptes pendents i reformes ajornades és extensa. Cal un “ajustament fi”. Vet aquí alguns apunts que van en aquesta línia i que m’han semblat rellevants amb perspectiva catalana, fins i tot per aquells que no són federalistes:

  • Cal un reforçament de les institucions pròpies dels països descentralitzats (federals) i una major penetració de la “cultura federal”.
  • No hi ha una estructura per a la governança d’un sistema multinivell.
  • Aposta per solucions territorialment asimètriques, en resposta a les diferències de preferències sobre el grau de descentralització desitjat per les diferents comunitats; en particular per poder afrontar les “pressions secessionistes d’algunes comunitats autònomes". Tanmateix, l’autor això no ho veu fàcil, per allò dels greuges comparatius.
  • Apunta que caldria explorar la possible devolució de competències a l’Estat per part d’algunes comunitats autònomes (i no es refereix a Catalunya).
  • La descentralització financera és sovint irreal. Gestionar molts recursos no implica més autonomia si topa amb esculls com una legislació estatal restrictiva quant a l’ús que se’n pot fer d’aquests recursos i, encara més, una jurisprudència que opta per seguir criteris també restrictius.
  • Aposta per fer un esforç per, d’una banda, constrènyer la legislació bàsica de l’Estat, i de l’altra, no traspassar a les comunitats autònomes algunes competències, tot amb perspectiva de mantenir una estructura federal.
  • Cal corregir els privilegis de bascos i navarresos respecte de la resta de comunitats autònomes. Cita que comunitats com Catalunya, amb similar i capacitat d'esforç fiscal, es queixen amb raó de disposar de menys recursos.

Finalment Lago anota cinc reptes del sistema de finançament autonòmic: la insuficiència de recursos, l’arbitrarietat en les diferències en el finançament per habitant, la insuficient autonomia tributària, la dificultat dels ciutadans a l’hora d’entendre el sistema i, finalment, problemes d’estabilitat fiscal a nivell autonòmic derivats dels punts anteriors (entre altres, l’endeutament).

En definitiva, un bon treball, amb aportació de solucions a un difícil puzle autonòmic espanyol que Lago considera federal. Solucions que per enlloc es veu voluntat d’abordar per part de qui té la potestat de fer-ho, cosa que no fa altra cosa que reforçar les tesis de l’independentisme català.