Quan la cantant Alaska cantava “Quiero ser santa”, el 1982, jo m’imaginava els sants com els pintava ella: extasiats, amb estigmes, que levitaven al matí, amb llagues, flagel·lats, enclaustrats i quan es morien, naturalment, amb el cos incorrupte. I molt bones persones, per descomptat. Després, a la vida, he conegut gent que tenen més paciència que un sant, que són bons com un tros de pa, que mai pujaran als altars però tampoc cal: són sants en el sentit de la nova exhortació apostòlica del Papa, Gaudete et exultate, on explica en què consisteix ser sant avui. I no és l’olor de santedat que evocava l’Alaska. El papa Francesc creu en els sants de la porta del costat, com els anomena, la gent senzilla que fa la vida més agradable al seu voltant, que no remuga, no critica, aguanta els defectes dels altres amb parsimònia, deixa anar esperança al seu voltant, no és tòxica i no té mal humor.

El papa Francesc, amb el seu nou document que ha dedicat precisament als sants, deu haver fet contents els meus amics de l’Opus Dei. De fet, llegint l’exhortació apostòlica al començament sembla un text típic de l’Opus (l’Obra, com els agrada dir a ells), ja que fa una crida a ser sants en aquesta vida, la quotidiana, sense grans heroïcitats ni extravagàncies. Però el que m’ha semblat més interessant del text papal no és tant aquest aspecte (tots hem de ser millors, no ho dubteu, i esforceu-vos), sinó la crida que fa a defensar amb la mateixa força amb què els catòlics malden per la vida (des de la concepció fins a la mort natural) altres injustícies, com la pobresa. Això no agrada gaire a qui va a les manifestacions pro-vida amb els millors vestits i perfums, perquè la pobresa no és agradable, no fa bona olor i ens exigeix constantment una revisió de les nostres accions i estil de vida. El punt 101 és molt clar: “La defensa de l'innocent que no ha nascut, per exemple, ha de ser clara, ferma i apassionada, perquè allà està en joc la dignitat de la vida humana, sempre sagrada. Però igualment sagrada és la vida dels pobres que ja han nascut”. Aquesta ressituació de la bioètica (que en les darreres dècades ha estat jeràrquicament per sobre de la justícia social) és molt determinant i un dels punts forts de l’escrit. També els que parla del Dimoni. El text, de fet, és com una llarga carta de tu a tu d’un confessor o d’un director espiritual a una persona a qui estigués acompanyant, adreçant-se amb molta llibertat i amb molts exemples concrets. No és un tractat teològic ni un sermó edulcorat sobre sants i santets.

El Papa creu en els sants de la porta del costat: la gent senzilla que fa la vida més agradable al seu voltant, que no remuga, no critica, aguanta els defectes dels altres amb parsimònia, deixa anar esperança al seu voltant, no és tòxica i no té mal humor

Bergoglio escriu que dels creients s’espera que no es conformin “amb una existència mediocre, aigualida, liquada”. Cita molts sants coneguts, però li interessa més posar l’accent també en la santedat femenina, en “tantes dones desconegudes o oblidades que, cadascuna a la seva manera, han sostingut i transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoni”. Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada només als qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, per dedicar molt de temps a pregar, reconeix el Papa, que s’afanya a dir que no és així, i que és important alliberar-se de debilitats com “l'egoisme, la comoditat o l'orgull”. Es tracta de ser artesans de la pau, perquè construir la pau és un art que requereix “serenitat, creativitat, sensibilitat i destresa”, en paraules papals. I aquí afegeix un text que no sembla pontifici, on parla d’acollir els qui “són una mica estranys”, així com a “a les persones difícils i complicades, a les que reclamen atenció, a les que són diferents”. Francesc ja sap que això no agradarà a la feligresia i adverteix que aquesta acció d’acollida és dura “i requereix una gran amplitud de ment i de cor”.

És punyent el tros en què parla de plorar: “El món no vol plorar: prefereix ignorar les situacions doloroses, cobrir-les, amagar-les. Es gasten moltes energies per escapar de les circumstàncies on es fa present el sofriment, creient que és possible dissimular la realitat”, deixa dit. Però afegeix que al món també hi ha la creu.

“El mal humor no és un signe de santedat”, escriu textualment, i demana una sacsejada a “l’ensopiment i a la inèrcia”. Com un líder al seu equip, demana “deixar-nos descol·locar pel que passa al nostre voltant” i saber retirar-se del món on predomina la fressa i fa falta el silenci: sense la saviesa del discerniment podem convertir-nos fàcilment “en titelles a mercè de les tendències del moment”. Un text sobre la santedat que a priori pot semblar intranscendent i on deixa anar els seus dards habituals contra la xerrameca, els criticaires, els pomes-agres i els qui es pensen que amb coneixement o amb voluntat ho aconseguiran tot. Un bon exercici de mansuetud, baixada de to i bona actitud. Si fos un text escrit per algú altre que no fos el Papa, seria seguit, retuitejat i exposat a totes les xarxes socials pels influencers que ho trobarien un text ple de compassió, inspiracional i motivador, que potser són les paraules modernetes per referir-se a allò tan clàssic de la misericòrdia i espiritualitat.