Només mitja cervesa. El cardenal Martínez Sistach és un audaç home de seny, i no em va permetre omplir-li fins dalt el got quan l’altre vespre ens en vam anar de tapes. Ell i una dotzena d’estudiants universitaris de Blanquerna vam estar conversant sobre la vida i la mort, de nit i amb braves i cerveses, que és quan aquests temes surten millor. Per proximitat amb la facultat vam triar el bar Moritz per a una nova sessió del programa “Teotapes”, un format en què un líder religiós es troba amb estudiants, fora de la Universitat, a la nit, en un local amb gent. Perquè la vida es declina també en aquests ambients, i els representants de les religions necessiten el contacte amb la realitat nocturna, secular i jove. Sol durar una hora, en què surt de tot, i tot és tot. El cardenal va estar còmode i no va escatimar cap resposta. I és que Lluís Martínez Sistach, ara que s’acosta als 80 anys, s’està desincrustant de la pàtina institucional. Emergeix la persona. El contacte amb el papa Francesc és evident. Al seu nou llibre, que acaba de sortir, Un cardenal es confessa (Proa), Sistach deixa anar perles molt en la línia papa Francesc. “És urgent sortir del temple per anar on es troba la gent. No podem esperar que vinguin”, reconeix, donant per esgotada l’època de la cristiandat. I afegeix: “A la Vella Europa hem viscut una història religiosa molt llarga i no sempre gratificant”.

L’arquebisbe emèrit de Barcelona, nascut el 29 abril del 1937, es va doctorar a Roma amb una tesi sobre el dret d’associació dels laics i a les seves memòries, aquesta preocupació per què els laics siguin protagonistes és evident. “Aquí s’ha pecat i encara s’està pecant, pels dos costats. Els pastors, en no reconèixer sempre el paper que correspon als laics a l’Església, i aquests, en renunciar a la seva responsabilitat per la falta d’una major generositat o per creure que els pastors ho faran millor que ells”. També es refereix molt a l’excés de clericalització de l’Església, i hi reivindica el paper de la dona. Quan parla de corrupció, fa frases que no haurien de destorbar els militants antisistema: “La veu profètica de l’Església clama per la justícia, per l’eliminació de les desigualtats, per la superació de l’autonomia absoluta dels mercats i de l’especulació financera”. El cardenal, Medalla d’Or de la Generalitat, és constantment a Roma, on és membre de diversos organismes. Es mou com un peix a l’aigua en diversos ambients, on comparteix interessos per Gaudí, justícia social, grans ciutats, participació dels laics, etc. Ara està ocupat preparant un congrés sobre grans ciutats i ecologia al Brasil, a l’estiu. Al pròleg, el seu amic el cardenal Gianfranco Ravasi reconeix que Martínez Sistach gaudeix de “creativitat pastoral”, que és una manera de dir en llenguatge vaticà que és dels qui “fan coses útils per evangelitzar”.

Quant a a les problemàtiques de la societat, el “jubilat actiu” -el cardenal Ravasi parla així del seu amic Sistach-, reconeix que avui “hi ha un dèficit d’amor en les persones”, i pensa que “cal parlar més de Jesús que d’Església”, mentre constata que “tenim molts batejats però pocs evangelitzats”.

Quan se li pregunta sobre Catalunya, explica que s’ha de prendre amb lucidesa i prudència, i diu concretament que “l’Evangeli no està casat amb cap opció concreta”. És interessant que faci esment de com els catalans “som molt autocrítics” i comenta que quan va pel món sempre li pregunten “per la Sagrada Família i pel Barça”.

Aquest cardenal, que no és al·lèrgic com altres als mitjans de comunicació, els defineix com “la versió moderna de la trona”. Sistach confessa que no ha patit “nits fosques”, com alguns místics, i recomana pensar que ens morirem: “Cal pensar en la mort, perquè la mort és mestra de vida”. Paraula de cardenal.