La soledat s’associa moltes vegades a un concepte negatiu. A mi, la soledat m’atreu, i el nom em sembla melòdic. A Itàlia, quan els comentes que hi ha dones que aquí es diuen Soledat, Mercè, Remei o Dolors ho troben esgarrifós. Els sembla fins i tot de mal gust, excessivament dramàtic, i fins i tot mig blasfem, com dir-se Jesús. A Catalunya, i també a molts indrets espanyols, hi ha imatges, ermites, confraries i dones que porten aquest nom. A Catalunya són 1.839 les dones que es diuen Soletat i 3.273 les Maria Soletat. Algunes ho escriuen amb la lletra “d” o amb la “t”. Naturalment és un nom revelador, que sabem sense tenir coneixements etimològics que prové de sol, solus o solitari. Solus-solitudo ens ha donat “solitud”, i solus-solitas ens ha portat “soledat”. Aquests dies tothom filosofa sobre estar sol, sentir-se sol, aïllar-se. Alguns catalans també deuen aprofitar per llegir o rellegir Solitud, de Caterina Albert. A les xarxes socials és un dels conceptes més citats. Són conceptes que han entrat al nostre dia. Hi ha molta gent sola, i que està la mar de bé. Gent confinada amb altres, que se sent terriblement sola. Gent sola i abandonada que troba extensions de la família en el personal sanitari. Soledats forçades, odiades, soledats descobertes i valorades, soledats compartides. 

La soledat d’una mare a qui se li mor l’únic fill és realment l’emblema del dolor més lacerant

Les processons de Setmana Santa que ens ha furtat el virus exhibien la imatge de la Mare de Déu de la Soledat, que sol ser la viva imatge de la desolació. L’advocació de Nostra Senyora de la Soledat, Mare de Déu de la Soledat o Verge de la Soledat és una de les figures claus en les processons que enguany no hem vist, només recordat o buscat a Internet. Evoca l’estat de Maria després de la mort de Jesús a la creu. A Tarragona, la Mare de Déu de la Soledat era juntament amb el Sant Crist de la Sang i l'Ecce-Homo una advocació fundacional de la Confraria de la Sang, del segle XVI. A Mataró la processó de la Coronació de la Verge de la Soledat també és molt coneguda. I al Segrià hi ha a mare de Déu de la Soledat de Selvanera. La soledat d’una mare a qui se li mor l’únic fill és realment l’emblema del dolor més lacerant.

Allunyar-se dels altres pot arribar a ser benèfic si és per un bé més gran

La soledat es veu, per tant, com una emoció negativa en percebre l’aïllament, però la Soledat, i en reivindico el nom i el concepte positiu, és també una necessitat.  Els ermitans han buscat sempre la soledat per connectar amb allò important. Els monjos (monachós, del grec, vol dir “sol”) tot i viure en comunitat tenen una vida de separació. Els científics, filòsofs, músics, escriptors, artistes, necessiten estar sols per crear. Allunyar-se dels altres pot arribar a ser benèfic si és per un bé més gran. És el mantra d’aquests dies.

Els experts distingeixen entre la soledat situacional, que no tries, i la societat interna o de desenvolupament que és buscada i necessària. D’aquesta, en va fer un poema preciós Vicent Andrés Estellés: “Preserve molt la meua soledat / Com un gran bé l’acaricie i tempte”. Soledat. Les dones que porten aquest nom poden sentir-se’n orgulloses: encapsulen en una paraula tot un estat anímic, una experiència, un dolor, també, un consol, un refugi, tanmateix.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gemma Marfany
Opinió El sentit més oblidat Gemma Marfany
Emília Olivé
Opinió La lògica suïcida del capitalisme Emília Olivé