La Filmoteca de Catalunya, la d’Alacant i la de Navarra han tingut aquest març la bondat de reproposar La doble vida de Verònica de Kieślowski, una pel·lícula on la música de Zbigniew Preisner s'accelera sobre un guió dedicat a l’amor i a les coincidències que es donen a la vida. Per a un gruix de gent, les coincidències no existeixen: són el destí. Per altres, creients, el destí té un nom més llarg: providència.

La doble vida de Verónica mira de cara la problemàtica de la sincronicitat d’existències. Núria Bou ho defineix com “una pel·lícula de vocació metafísica sorprenent que s’inscriu amb lletres d’or en la fecunda tradició literària i cinematogràfica del tema del doble”.

El també director de cinema polonès, Krystof Zanussi, que va ser coproductor de la pel·lícula, la defineix com una reflexió entorn de la “multiplicitat de mons”. El doble és un tema enorme. La doble vida, la doble personalitat, els dobles en esport, el doblatge, la doble vara de mesurar... El director s’hi agafa com l’heura al mur, i hi afegeix una invitació a pensar en el destí i en la importància de l’acte d’escollir. Hi ha un altre “jo” en algun indret del món, idèntic a mi? I si hi és, què m’hi uneix? Hauria triat el mateix que jo? Puc viure dues vides? La duplicitat que mostra ell no és només física (dues noies que semblen iguals, tenen el mateix nom, pateixen del mateix mal de cor i de proximitat a la música), sinó també metafísica: senten l’existència una de l’altra. Amb una picada d’ullet que ens remet també a Plató, la pel·lícula ens fa pensar en la nostra vida, identitat i unicitat i en la sintonia que podem sentir amb éssers aparentment allunyats i desconeguts, i la desídia i desinterès en éssers propers i conegudíssims.

Els fons de les filmoteques i les biblioteques es van engreixant, a mesura del poc finançament per ara existent, de pel·lícules que fan pensar en la mort, la vida, en l’amor, en la pregunta pel més enllà

El director polonès, amb una severa mirada gens indulgent sobre la realitat, es recrea en la pregunta amb poesia i dolor: no hi ha ni una pel·lícula seva en què no intervingui la mort sobtada, la impossibilitat desesperant de poder viure dues realitats al mateix moment, el trencament, la irreparable besada del “mai més”. L’estil amb què ho presenta és aclaparador però de densa bellesa com altres directors polonesos que esmolen amb la seva mirada la nostra existència.

Avui l’entorn digital ens posa a l’abast antologies i ressenyes de tot tipus, i el cinema polonès hi té molts devots, i el nostre director més. A Cine polaco, per exemple, expliquen la història de Polònia a través del cinema i faciliten informació sobre autors que no ens arriben i que amb voluntaris que tradueixen es van difonent, perquè no tothom parla ni entén el polonès. A Catalunya tenim un interessant web amb un repositori de pel·lícules dividides segons religions (Cinema espiritual). Els fons de les filmoteques i les biblioteques es van engreixant, a mesura del poc finançament per ara existent, de pel·lícules que fan pensar en la mort, la vida, en l’amor, en la pregunta pel més enllà.

Zanussi, en un volum en què diversos directors i experts reflexionen sobre cinema i espiritualitat, recollits per l’escriptor Arnaldo Casali, també reconeix que ell ha dedicat moltes pel·lícules a la mort, amb la convicció que “no es pot callar davant d’ella” ni tampoc davant de la realitat que “som mortals, i sempre ho hem sigut”. Zanussi, que es confessa catòlic, hi afegeix que davant les grans preguntes en què la raó no té resposta i se sent impotent, no es pot bandejar el camp de la fe per entendre quines respostes pot oferir.

Sense fer declaracions religioses explícites, perquè no li interessava, el director de cinema Kieślowski, que es va morir a les portes de la primavera (13 de març del 1996), té una manera d’abordar la interioritat humana que exaspera a molta gent i que a altres ens atreu irremeiablement. Una de les seves obres ingents va ser el Decàleg, amb una estètica molt comunista en què la religió li serveix com a filó (manament a manament) per exposar la contradictòria i fràgil condició humana. Dant és un poeta molt present a la seva obra. A un dels moments claus de La doble vida de Verònica, les paraules que sonen en un concert són precisament l’incipit del segon cant del Paradís de Dant. I és que no cal ser creient per viure, aquí o en dobles vides, l’experiència del purgatori, de l’infern, i, si tenim sort, del paradís.