Teresa d’Àvila havia estat presumida, de joveneta. Està bé a la vida dels sants que hi hagi algun element distorsionador com aquest, perquè no tot soni a flautes i violins. La perfecció és enemiga de la santedat. És millor haver tingut una vida convulsa, i després convertir-se. O ser molt bo de mena, però tenir mal caràcter, o algun altre defecte notori. Teresa de Jesús o d’Àvila (avui santa) era una dona assertiva que per exemple no s’agradava al quadre que un pobre pintor carmelita va pintar quan ella tenia 61 anys: “El perdono per haver-me fet tan lletja”, li va deixar anar. Era el segle XVI. El quadre és el típic que si posem “Teresa de Jesús” a un cercador ens apareixerà: amb l’hàbit de carmelita, sorruda, i amb un colom incrustat al cap. Aquesta dona prodigiosa, doctora de l’Església, petita en aparença i gegant en força interior, va aconseguir fer el que volia amb molta habilitat. I parlava sense subtileses. Era una dona amb habilitats directives diàfanes. Si ara ja és complicat per a una dona obrir-se camí en l’Església, imaginem-nos aleshores. Sabia, com segles abans ho havia intuït Hildegarda de Bingen, que en un món dominat pels homes, només fer-se petita podia ser-li útil per arribar on volia. Totes dues eren dones amb visió. Avui les empreses parlen de la visió i la missió. De fet, Hildegarda de Bingen és coneguda com una visionària, profeta, científica, compositora, astrònoma… i Teresa és la mística per excel·lència. Ambdues eren dues dones conscients, amb els peus a terra, i amb fabulosos dots d’una particular diplomàcia que les duia on volien. Tenien un pensament holístic, que unia cos i ànima. Es posaven malaltes sovint. En elles la referència al cos és molt evident. L’èxtasi de santa Teresa de Bernini és tot un cant al cos i a la seva expressivitat. Que siguin dues dones extraordinàries no vol dir que fossin heroïnes, perquè si sobresurten de la mitjana no és només per la seva valentia. Sobresurten perquè són molt bones, en són conscients i se saben escollides. Quan neix Teresa, el 28 de març de 1515, estem en el moment de la Reforma protestant. Ella serà també una reformadora i una pionera en la manera d’entendre la vida religiosa femenina. Sap què ha de construir, i busca la manera.

Hildegarda, per la seva banda, fa 900 anys ja era molt conscient del que anomenava elements, i que per a nosaltres seria la natura. Els elements poden destruir-nos si no els cuidem. Alertava de l’orgull, l’egoisme i l’enveja. Aquestes dones són molt actuals, rabiosament actuals. Els nostres problemes no difereixen tant dels seus. El que sí que és molt diferent és el motor. En elles, tot sorgia de Déu, i tot anava per a la seva glòria.

Hi ha dones inspiradores en el passat, però caldria que no tinguéssim prou mans per comptar les dones inspiradores que sorgeixen del cristianisme avui

Entre Bingen, a Alemanya, i Àvila, a Castella, hi ha centenars de quilòmetres de diferència. Totes dues terres, però, han vist les petjades de dues dones profundament espirituals, perseverants, tossudes, intel·ligents, i fins i tot amb capacitats refinades perquè la voluntat divina que passava a través de les seves visions fos una realitat i no una entelèquia de l’esperit. Van tenir resistències internes. I certament externes. Però sabien on anaven.

Naturalment van ser posades a prova i sospitoses d’heretgia. Els seus missatges i visions, però, van gaudir en tots dos casos de la confiança i complicitat de grans personatges masculins que van saber veure més enllà del que amb ulls purament humans eren pretensions i ambicions, deliris de grandesa i manca d’humilitat.

Totes dues van aconseguir fundar els seus monestirs i sortir-se’n amb la seva. La vida religiosa femenina és un espai de llibertat aconseguit amb la tenacitat d’aquestes fundadores il·luminades que van trencar esquemes. Avui, on persisteix la idea de sacralitats anquilosades (la Constitució no es toca, el Catecisme és inamovible, etc.), trobem exemples esperançadors. El papa Francesc aquesta setmana ja ha dit que el Catecisme es toca, i com, perquè ha de quedar inequívoc que la pena de mort i l’Evangeli són una contradicció de termes.

Tornant a les dones que ens ocupen, la vida i les visions d’Hildegarda i de Teresa són motiu d’alegria i de preocupació: van haver de lluitar titànicament i amb habilitats superlatives, i se’n van sortir. Però una era del 1098 i l’altra del 1515. No és normal que siguin els dos grans noms quan pensem en dones en l’Església. Sí, afegim-hi Caterina de Siena, Edith Stein, Teresa de l’Infant Jesús. Tant se val. L’anomenada qüestió femenina no està resolta. Ho ha dit el Papa, ho han pronunciat els darrers papes un darrere l’altre. Hi ha dones inspiradores en el passat, però caldria que no tinguéssim prou mans per comptar les dones inspiradores que sorgeixen del cristianisme avui. Jo hi rumio fa dècades, i ho confesso: no les trobo. Em costa molt presentar-vos-les. Que Déu hi faci més que nosaltres. I mentrestant, rellegim aquestes dones que han deixat no només perles de la literatura, sinó un testimoni de resiliència prometedor en temps de dificultat. Si fos per mi, Hildegarda i Teresa serien els noms que posaria a les nenes que es conceben aquests dies turbulents. Amén.

Míriam Díez
OPINIÓ Gent catalana feliç Míriam Díez