Avui, dia 1 d’octubre, hi ha gent a milers de quilòmetres que té Catalunya molt present. Són els gairebé 200 missioners i missioneres catalans que tenim repartits per tot el món, i que ara un mapa interactiu ha posat a l’abast, amb entrevistes, fotos i textos (www.missioners.cat). Aquesta gent, profundament catalana i universal, són la prova que la felicitat passa per donar-se als altres. Demostren que Catalunya ha sabut “exportar” el millor que té, la seva gent, sense deixar la seva identitat. Ells han pres una opció radical motivada per la seva creença. Aquest estol d’homes i dones van decidir marxar, i la majoria no tornaran mai més. Alguns van agafar un vaixell al port –el port!- i van salpar cap a mars desconeguts. La majoria ja superen la setantena i tenen aquell punt murri que ve amb l’edat, un “estar de tornada” sa, fins i tot divertit. Van a l’essencial. Creuen que un altre món és possible. No suporten la superficialitat. Són gent d’una peça. Tampoc angelets: tenen el seu caràcter, limitacions. Però són coherents, i la majoria d’ells afirma que són feliços. El missioner Francesc Baluder, de Barcelona, per exemple, volia ser pilot d’avió, però va acabar de mossèn perquè la vocació va ser més forta. La Concepció Farrés sempre deia que volia ser monja, però ningú s’ho creia perquè era “la més parrandera del poble”, com confessa ella mateixa. L’escoltisme li va ser una “bona força”. Per a Farrés, “la inquietud més forta és que Jesús és per a tothom”. Aquesta és la seva missió. No només estan assistint qui ho necessita, perquè no són una ONG. Ho fan perquè creuen, i en virtut d’aquest valor fonamental es donen als altres. L’altruisme, la donació, creure en el que fas per millorar el món, són consignes que aquests dies hem sentit pels carrers. Fer pinya, ser transversal, treballar per un futur més lliure per a tots. Aquí i on sigui.

Els missioners catalans no són diferents dels missioners d’altres indrets. Escric aquest article des d’Euskadi, autèntic planter de missioners universals. Perquè els països amb identitats fortes han donat al món missioners. Els catalans els trobem a l’Índia, al Senegal, al Japó, a la frontera entre Estats Units i Mèxic, a Cuba, Togo, al Congo, a l’Argentina, a Etiòpia… Porten el seu accent català arreu, empeltat de les llengües locals. Fan servir expressions molt nostrades, no filtrades pel català estàndard. Són gent amb sensibilitats molt diferents, amb formació també diversificada. Hi ha persones de congregacions religioses, també molts sacerdots diocesans. Per a ells, el concepte d’interculturalitat és una realitat, s’han fet amb la seva gent, seguint essent ells mateixos. Estan contents si els regalem embotits catalans, però la seva alimentació ara ja és una altra. Allò important és el concepte de fraternitat que tenen incorporat i els sap greu quan veuen ciutadans tancats en els seus propis problemes, sense obrir-se a les necessitats dels altres. Són una mica la veu de la nostra consciència, aquell contrapunt necessari que ve de dins i també de fora: el món és molt gran, hi ha moltes injustícies i penúries creades per egoismes derivats del capitalisme més salvatge. Els missioners són part del rostre humà de la globalització. Tenir-los presents és també anar construint una Catalunya solidària, en aquest cas amarada per l’humanisme cristià. Un punt de vista seguit per molta gent i que ha fet molt de bé, i de vegades, a l’altra punta del nostre melic.