Tothom fa el pont de la Puríssima però són pocs els que saben el que és la Immaculada Concepció, que no té res a veure amb el fet que Jesús nasqués de Maria Verge. La Puríssima, dogma catòlic, considera que Maria, la mare de Jesús, va néixer del ventre estèril de la seva mare, anomenada Anna, casada amb Joaquim i que Déu va preservar del pecat original: “Sens pecat fou concebuda”. Els teòlegs ens explicaran què vol dir això. És innegable que mentre que la Constitució és una festa polèmica i que indueix al “res a celebrar”, el pont de la Puríssima sempre ens va molt bé a tots.
La figura de la Verge Maria és fascinant. En la història del cristianisme, és el personatge femení per excel·lència. No la supera cap santa. Maria és vista com l’espai de la salvació. És ella qui va fer possible que Jesucrist entrés en la humanitat. I aquesta Maria, jueva pobra i senzilla, ha estat entronitzada gairebé a un nivell diví. I aquí és on comencen els problemes. Els protestants ho porten bé, ja que la situen en un pla terrenal, però hi ha molts catòlics que freguen l’heretgia quan posen la mare de Déu per sobre de Jesucrist. No ho fan expressament, però el que realment és Maria —una mitjancera— queda menystingut davant del que ells veuen, que és una divinitat femenina. Davant de la mancança de referents femenins dins el cristianisme, Maria ha servit com a model. Però, model de què? És un paradigma impossible: verge i mare. Model d’una docilitat que s’ha fet servir per tancar boques a moltes dones durant segles. Model d’un “fiat” (el famós “sí” de Maria en llatí) perquè es faci la voluntat de Déu, que sovint s’ha confós amb la voluntat dels homes. Model d’una subordinació ja inadmissible en aquestes alçades de la pel·lícula.
Maria és una revolucionària. Una dona que confia tot i no entendre res, capaç de nodrir l'imaginari popular amb molta riquesa i acompanyament
Maria és tota una altra cosa. Una revolucionària. Una dona que confia tot i no entendre res, perquè, ja em perdonareu, però en l’Anunciació Maria no devia entendre res, malgrat que alguna cosa li devia fer veure que allò anava de debò. I que va tenir un paper formidable en l’escena, i que amb les diferents maneres amb què s’ha vist al llarg de la història ha nodrit l’imaginari popular amb molta riquesa i acompanyament. Així, tenim devocions populars marianes que són autèntiques tradicions dels pobles. A Catalunya n’hi ha moltíssimes, des dels actes sacramentals de la Selva del Camp als aplecs de la mare de Déu d’agost a mil ermites. Processons, portalades, himnes, goigs, el Virolai… La presència mariana és infinita, rica i variada. En els nostres noms, carrers, menjars, dites populars, art, música, poemes… arreu.
La Immaculada és una figura que no es pot separar de la cultura catalana. Imma, Conxa i Pura són noms que ens han acompanyat des de fa anys i que s’afegeixen a la ja clàssica i imbatible Maria. Maria, però, s’ha fet servir de maneres esbiaixades. La Immaculada ha acabat ocupant més lloc (més gran, més maca, més tot) en moltes esglésies, i ha reduït la figura de Jesucrist a una mena d’escolanet de la mare de Déu, quan la història va més aviat al revés. Amb tota la passió mariana que arrossego, començant pel meu nom, crec que la potència del misteri cristià va més enllà i Déu no necessita aquests delegats femenins per fer-se present. Les aparicions marianes, capítol a part, són tot un fenomen antropològic digne d’estudi. Amb el meu immens esperit marià, desitjo una rebaixa mariana. Les coses, al seu lloc. I la mare de Déu és mare. No és Déu. Tot i ser pura, sense taques, immaculada i propiciadora d’un pont que els no-creients agraeixen sense qüestionar-se’n l’origen, com si es tractés d’un dogma.