Quan la poeta Emily Dickinson va néixer a Amherst, Massachusetts, un 10 de desembre de 1830, no s’intuïa que una gegantina força poètica envairia per sempre més aquell tros purità i verd de terra nord-americana. La seva tomba és a tocar del seu domicili, una casa encantadora des d’on ella va passar la vida veient el món des d’una finestra. Emily Elisabeth Dickinson (1830-1886) és la poeta coneguda per haver-se reclòs en vida a la seva cambra. L’imaginari col·lectiu la veu vestida sempre de blanc, amb una roba lànguida i decadent que encara exposen a la seva habitació, que ara és una casa-museu.
L’Emily no era una dona de normes ni de vida comunitària. La seva era una espiritualitat eixuta, solitària
El seu és un dels casos de fracàs vital i èxit post mortem. Només un grapat escanyolit de poemes publicats en vida, i ni tan sols els millors. A la seva època, una dona es podia esplaiar estudiant, si tenia sort, fins als 18 anys, i ella va ser privilegiada. El seu pare tenia clar que volia la mateixa educació per al seu fill Austin i per a les seves filles Emily i Lavinia. Però el destí de la dona, a partir de l’edat de merèixer (quina frase més espantosa i que encara es repeteix) era preparar-se a consciència per ser una bona esposa i una exquisida mare de família. Així doncs, va aprendre tot el que cal a casa, va guanyar concursos de pa, passava hores a la cuina, on molts dels seus poemes han estat escrits, i seguia els paràmetres socials imposats per una societat classista i benestant. De fet, ella comença a produir més poesia precisament quan a casa entra més personal de servei, provinent d’Irlanda, que l’allibera de les feines que li pertocaven pel fet de ser noia. La germana Lavinia va ser una còmplice que va entendre que l’Emily era un ésser especial, i la protegia i cobria. I si havia d’escombrar més vegades perquè la germana passegés pel jardí contemplant herbes i ocells, ho feia sense disgustar-se. Els grans esperits, i Emily n’és un, ho són també per les condicions i ajuts que han pogut tenir. I ella va gaudir d’una germana que ho va entendre i d’un pare que tot i no compartir les excentricitats de la filla, la va deixar fer.
La poesia d’Emily Dickinson, extremadament espiritual (Déu hi surt tota l’estona, explícitament, però també a través de la natura i de la relació amb els altres), és provocadora, inclassificable. Sortosament, en català hi ha meravelloses edicions (Marcel Riera, Míriam Cano) de la poeta de la puntuació difícil (posava guionets als poemes on volia, no on les convencions s’ho esperaven), i sorgeixen pel·lícules, i ara una sèrie, basades en la seva insòlita vida. Emily Dickinson va mantenir una copiosa relació epistolar amb les persones que li interessaven, començant per la seva cunyada Sue i continuant amb pastors, escriptors o editors de l’època. La relació amb la religió institucional va ser complicada. L’Emily no era una dona de normes ni de vida comunitària. La seva era una espiritualitat eixuta, solitària. És una de les poetes que més ha escrit sobre la soledat, i un dels seus poemes més coneguts comença així: “Aquesta és la meva carta al món - que mai no m’escriu”. Els incondicionals de l’Emily rellegim devotament les seves poesies, les seves cartes, les antologies i les edicions crítiques, i no podem fer res més que ser portaveus de la veu més original nord-americana (ho va escriure Harold Bloom). La Dickinson és or. Dinamita pura encapsulada en gràcils poemes amb aparença d’innocents versos.