El pare Josep Maria Benítez Riera és un jesuïta explorador d’arxius, conversador sagaç i pacient historiador. Fa uns dies vaig compartir una estona amb ell a Sant Cugat i es constata la seva fusta d’intel·lectual que ha tingut una aguda habilitat a cuinar des de les entranyes de Roma. S’ha dedicat a la història dels Papes i a molts entrellats religiosos i històrics, i és l’artífex de la recuperació de la petjada catalana a Roma. I deixeble del grandiós pare Miquel Batllori, com diu Jaume Aymar, “eximi historiador de la cultura”. 

Roma no és una ciutat fàcil on poder exhibir la pròpia cultura, en el nostre cas la catalana, perquè a Roma n’hi ha ja molta, de cultura, pròpia i aliena. Però Benítez, en els seus anys romans, va ser capaç d’unir, a través de l’Associació Catalans a Roma, les ments més il·lustrades i els cervells més operatius de l'urbs per tal de recopilar i difondre què han fet els catalans quan han trepitjat la meravellosa ciutat italiana. Amb un proemi de Jaume Aymar i una edició a cura de Margarita Amigó, es presenta aquest dijous a la Llibreria Claret un volum (Presències de cultura catalana a Roma) que no podem deixar passar per alt els qui hem vist en Roma, i en el Vaticà, un espai ideal per promoure activitats cíviques, ciutadanes, religioses i culturals que difonguin la presència catalana. 

Resseguir el fil d’honorables petjades a la Ciutat Eterna pot ser l’esperó per no perdre la connexió romana, imprescindible no només per la comunió amb la seu de Pere per part dels creients,sinó per tenir obert un canal amb un centre de presa de decisions que no és menor

El pare Benítez (Arenys de Mar, 1937) ara viu al Casal Borja a Sant Cugat, des d’on segueix amatent a què passa a través de llibres, diaris i converses. Va ser el 1989 quan funda l’Associació Catalans a Roma, inspirat pel benedictí Jordi Pinell. Vaig conèixer el pare Benítez quan vaig anar a estudiar a la Pontifícia Universitat Gregoriana, on ell era degà de la Facultat d’Història Eclesiàstica i director de la revista internacional Archivum Historiae Pontificiae. És amb ell amb qui he recuperat sentències en llatí i curiositats teològico-eclesials. 

La catalana Roma no és només catòlica. A Roma hi van anar a raure els jueus catalans expulsats pels Reis Catòlics (recordem l’emblemàtica Via Catalana al Ghetto), i hi han fet cap il·lustres eclesiàstics com el cardenal Josep de Calassanç Vives i Tutó, de Sant Andreu de Llavaneres, o el cardenal Anselm Maria Albareda i Ramoneda, assessor de quatre pontífexs. A biblioteques vaticanes hi ha traces de Verdaguer, i el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya compila també el llegat que s’hi ha deixat. Ja fa anys que em preocupa que es desinfli aquesta presència. La influència no es pot delegar, ni canalitzar digitalment. A Roma cal que hi hagi gent que s’impregni de la universalitat, i que al mateix temps siguin traductors de quina és la vivència de Catalunya. Catalunya no es pot explicar només a través dels diaris, ni amb instàncies polítiques. A Roma, cal romanitzar-se i aprendre un nou idioma, el vaticanese. Només l’aprens en els silencis dels claustres, en les omissions en les converses peripatètiques per l’Apia Antica, amb les mirades còmplices en una trobada curial. A la Santa Seu, o hi ets o no existeixes, com a internet. És per això que resseguir el fil d’honorables petjades a la Ciutat Eterna pot ser l’esperó per no perdre la connexió romana, imprescindible no només per la comunió amb la seu de Pere per part dels creients, que es pressuposa, sinó per tenir obert un canal amb un centre de presa de decisions que no és menor. Encara que sigui un Estat amb 44 hectàrees.