Que tothom té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió no acaba de ser un dret humà (fonamental, no opcional) prou reconegut. L’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans estableix que aquest dret inclou la llibertat per canviar la pròpia religió o creença i la llibertat, sol o en comunitat, en públic i en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte o l’observança. La llibertat religiosa no és, per tant, llibertat de culte i prou. Canviar de religió (convertir-se) ha de ser possible sense patir discriminacions. Ningú no està obligat a practicar una religió que no vol. Idealment seria així, però a diversos països del món les restriccions —per no parlar de discriminacions, intolerància i, en molts casos, persecució— són evidents. I creixen. Segons l’Informe d’Aid to the Church in Need, una de les entitats no governamentals líder en mesurar la llibertat religiosa mundial, la població mundial pateix cada vegada més vulneracions i un 67% de persones viu en països on es perpetren greus atacs a aquest dret fonamental. Àfrica és on empitjora més de pressa. La fe és un dret que no es protegeix prou en un moment de retallades d’altres drets.
La consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, va inaugurar el Primer Congrés de Llibertat Religiosa que s’ha celebrat i que ha posat Catalunya en un lloc capdavanter en l’abordatge d’aquestes qüestions. A les terres catalanes hi ha 7.400 centres de culte de 14 religions diferents. Això condueix inexorablement a acceptar la diversitat, la llibertat de pensament i el diàleg interreligiós. I enriqueix en un món interconnectat i globalitzat. Catalunya ha reunit en aquesta trobada impulsada per la Càtedra de Llibertat Religiosa i de Consciència de la Universitat Ramon Llull a 150 persones de 29 països durant dos dies per posar sobre la taula aquest dret. S’hi ha presentat una nova eina per mesurar aquesta llibertat religiosa (BIRF per les seves sigles en anglès, o Escala Blanquerna Interconviccional de Llibertat Religiosa en català).
Testimonis de l'Afganistan, Ucraïna, Senegal, Sèrbia, els Estats Units o Polònia s’han trenat amb experiències locals, perquè malgrat els riscos que amenacen la convivència, la proliferació d’ONG, fundacions, entitats, associacions, centres de recerca, xarxes i individus que s’esforcen per a una millor col·laboració entre persones que pensen diferent és creixent. No es tracta només de bastir pactes de no-agressió, sinó de propiciar espais per debats sans que ens facin créixer com a societat, i no quedar atrapats en els nostres marcs mentals.