Tot i que pensem que la bellesa humana és un concepte objectiu, fruit de criteris universals, la veritat és quan analitzem què es considera una persona bella en diferents poblacions i societats humanes, ens adonem que la bellesa humana és un concepte cultural, tot i que segurament hi ha alguns criteris comuns o compartits. Per exemple, en general, considerem més bell un rostre somrient o expressiu que no pas un de hieràtic i inexpressiu, probablement associat al fet que som animals socials que ens guiem per la percepció de senyals no sempre explícits (gests del rostre i del cos, timbre i to de veu, textura de la pell). En altres qüestions corporals i facials, podem ser més variables, depenent de les circumstàncies i el context historicosocial. Per exemple, a l’època de Rembrandt, s’apreciaven els cossos femenins amb volum i corbes, mentre que actualment els cànons majoritaris es decanten per cossos més musculats i esportius.
No voldria entrar en un discurs filosòfic sobre l’estètica del cos humà, sinó que avui us voldria parlar d’un costum cultural que afecta la visió estètica de les dones (a la majoria de les cultures, les dones som les que patim una pressió més gran per acomodar-nos a la bellesa icònica acceptada i celebrada d’aquella ètnia concreta). Avui dia, per exemple, considerem que el cànon de bellesa imposat a les xarxes socials fa que la majoria de les noies desitgin tenir uns trets facials molt concrets, amb ulls molt grans, nas petit, boca voluminosa i pòmuls marcats. Tanmateix, hi ha altres cultures que prioritzen altres característiques físiques que ens poden sobtar molt.
Al Vietnam, diverses ètnies del nord i centre del país consideren que tenir les dents d’un negre brillant, com si fos atzabeja polida, fa les noies més maques i desitjables. El blanc perlat de les dents, d’altra banda, tan cobejat a moltes altres cultures, com la nostra —en què es venen els blanquejadors de dents a qualsevol drogueria o perfumeria—, és una característica que fa les dones “brutes”, associades a “fantasmes i esperits dolents” o a “animals feréstecs” i, a més, fa que quan et moris, els esperits dels teus avantpassats et repudiïn. Amb aquesta perspectiva, no és d’estranyar que totes les noies d’aquestes poblacions del Vietnam optessin per tenyir-se les dents d’un negre brillant, com si fossin petits miralls negres. Encara ara, hi ha moltes dones vietnamites grans, que van créixer sense cap influència occidental, amb les dents tenyides de negre, que cuiden i retenyeixen cada nit, ja que si haguessin volgut conservar el color blanc natural, no s’haurien casat i la seva societat les hauria menystingudes. Us adjunto una fotografia de l’agència vietnamita de notícies (VNA) perquè pugueu veure la brillantor d’aquest negre, i l’orgull amb el qual mostra les dents una dona de l’ètnia Lu (nord del Vietnam).
Per què i quan va sorgir aquest costum? Segons un article publicat fa poc, podem trobar cranis humans al Vietnam, datats de fa uns 2.000 anys, que ja presenten les dents negres. Un costum molt arrelat a l'Àsia és el de mastegar el pinyol de la palmera areca (betel nut), que és altament estimulant. La masticació continuada d’aquest pinyol tenyeix de color marró o vermellós fosc les dents. Ara bé, tot i que moltes dones vietnamites masteguen aquest pinyol, no és així com s’obté aquest color negre distintiu que estem comentant.
Al Vietnam, diverses ètnies consideren que tenir les dents d’un negre brillant, com si fos atzabeja polida, fa les noies més maques i desitjables
Com es pot generar aquest color tan negre? Sembla talment que sigui “negre de sofre”, un pigment sintètic que conté sulfur de ferro, i que permet tenyir teixits d’un color negre intens. Els investigadors analitzen el pigment de les dents de cranis enterrats en diferents jaciments arqueològics del Vietnam, i sempre hi troben amalgames amb sulfur de ferro més altres components botànics, que, conjuntament, farien que les dents es tornin negres. Ho comproven amb dents extretes de gos, i comproven com la dentina (la proteïna de l’esmalt dental) canvia de color cap a negre intens si s’aplica periòdicament.
Per tant, estem parlant d’un costum ancestral de fa milers d’anys que continua fins als nostres dies, tot i que les noves tendències estètiques mundials per xarxes socials n'estan limitant l'aplicació en el jovent. Però com que aquest costum era vigent fins fa poc, trobem moltes dones grans, encara vives, que ens expliquen amb tota mena de detalls per què van tenyir-se les dents i com les conserven encara tan negres. Pel que fa a les raons, totes conflueixen: totes les noies, quan arriben a l’adolescència, es tenyien les dents de negre com a ritual de maduresa del pas entre nena a noia, per a ser més atractives per al sexe masculí, per ser acceptades entre el grup d’altres dones, per a ser més pulcres i tancar les portes als esperits malignes i obrir-se les portes al més enllà. El ritual no era trivial. A l’inici, amb una setmana molt dura de preparació en què l’aplicació de diversos àcids (àcid de la llima i vinagre d’arròs) entendria la dentina de les dents. Després, calia l’aplicació d’una pasta especial en què el component principal és el ferro i el sofre, més diversos extractes vegetals, que permeten la penetració del tint a l’interior de la dent. A partir d’aquest moment, s’han de fer noves tincions per conservar-lo, però sobretot, cada nit, en el ritual de bellesa, cal aplicar novament diferents pastes per a conservar-ne el color i la brillantor. Això sí, com a contrapartida, maten tots els possibles bacteris de la microbiota bucal, i no tenen mai cap problema de tosca ni càries dental. Conserven les dents durant tota la vida, unes dents brillants com miralls negres, fins al moment de la mort, unes dents que t’obren les portes del més enllà. Potser no era tan mal negoci, si tenim en compte que la pèrdua de dents és un mal comú a moltes societats envellides.
En tot cas, aquesta diferència cultural ens fa plantejar què és la bellesa femenina, i quin és el súmmum de qualitats que, segons moltes cultures, ha de presentar una dona per aconseguir un potencial marit i ser acceptada socialment, cosa que sempre acaba amb una justificació de bellesa física, un component de “pulcritud” personal i un altre de “virtut”, en aquest món i també en el que ens espera, si creiem en el més enllà. Mai als homes no se’ls demana aquests extrems de potencial “perfecció”. Com a dona, i segons el meu parer —sense criticar els costums del passat, que s’han de quedar en el passat—, crec que ha arribat el moment en què les dones del present i del futur hem de sobrepassar les limitacions i constrenyiments socials, per tal d’acceptar-nos a nosaltres mateixes tal com som. Ni més ni menys.