Fa un parell de setmanes, un col·lega, el periodista Rafa Cabeleira, publicava un text titulat Sonrisa y Cuernos que no puc recomanar prou. És una carta d'amor al seu millor amic, el Pablo, mort fa uns mesos en un accident de trànsit del qual a més, no n'era culpable. El Rafa m'ha parlat moltes vegades d'aquest tema, del trobar a faltar cada dia algú que ja no hi és, que és impossible tornar a veure, abraçar, besar, per molt que un s'hi entesti. El Pablo, desgraciadament, viu ja en el record dels que un dia el van conèixer i el van estimar. El Pablo viurà en Rafa mentre el Rafa continuï viu. No en queda cap altra, el món dels morts no pertany als vius.

Una nit li vaig dir al Rafa –potser, egoistament- que entenia el seu sentiment, que podia apropar-me a comprendre aquest neguit que trenca l'ànima quan es troba a faltar tant algú que només és en el record. Perquè hi ha una altra mena de nostàlgia, potser menys dolorosa en intensitat, però que té una ombra molt més allargada, eterna, tan pesada que esgota el més fort. És la nostàlgia que provoca l'absència dels vius. L'anguniosa pèrdua dels qui un dia ho van ser tot, dels que van omplir les hores de vida, les rialles, les penes, les copes, les confidències, el llit i les carícies. Persones que un bon dia van decidir desaparèixer de les nostres vides, sense mirar enrere, tancant el cadenat i llançant-ne la clau al mar.

Hi ha pèrdues quotidianes, imprecises, substituïbles i després, hi ha les altres. Les que cremen

Tots hem patit aquesta mena de pèrdues. Els amics de l'ànima que no es parlen per una petita topada del passat, per diners, per gelosia, germans inseparables separats a cop d'herència, pares i fills que fa anys que no es truquen, amors llançats a la carretera de l'oblit. Hi ha pèrdues quotidianes, imprecises, substituïbles i després, hi ha les altres. Les que cremen.

En els millors moments professionals de la meva vida vaig perdre tota relació amb tres persones amb qui vaig construir gran part de la meva biografia, dos amics i un gran amor. Cadascun, els seus motius. Diuen que les coses passen per alguna cosa, i encara que afirmar això em sembla un simple acte de resignació, la meva vida és més completa ara i, definitivament, sóc més lliure. Queixar-me'n seria, en certa manera, una falta de respecte a les persones que m'estimen i m'acompanyen cada dia. Tanmateix, igual que el Rafa, jo també em desperto a vegades, i penso en les ganes que tinc de trucar a algun dels tres per explicar-los l'últim guió que m'han encarregat, l'enganxada amb la meva mare, el pròxim programa de la tele, l'última gracieta del gos. Ja no puc. Els tres pertanyen a un altre món, el dels meus morts.

En la meva família, com en les millors, han passat coses que han separat persones estimades. Sempre els dic als meus pares i a qualsevol que vulgui escoltar-me que el rancor és el càncer de les relacions humanes. Amb els tres vaig intentar reconstruir una cosa que probablement, no té cap reconstrucció. No sé si és l'orgull o el pur dolor, aquest material d'on s'eleven els murs infranquejables entre les persones. Que converteixen l'amor en una punxant indiferència.

Sobre això escrivia també Javier Marías a la seva columna "Las amistades desaparecidas".

"Un pot no anar contra ell, no atacar-lo, no buscar perjudicar-lo en consideració a l'antic afecte, per una espècie de lleialtat cap al passat comú, cap a què hi va haver i ja no hi és. El que és gairebé impossible és que no l'esborri de la seva existència. Un cancel·la tot contacte, passa a fer-ne cas omís, ho evita, i pot ser que, si se'l creua pel carrer, miri cap a un altre costat, fingeixi no veure'l i ni tan sols no el saludi amb la salutació més mandrosa, un gest del cap".

Jo també fingeixo no veure i miro cap a un altre costat. Arribat aquest punt, hi ha coses que no tenen remei. Tots coneixem persones que no se saluden amb la persona amb qui van compartir llit durant anys, amb la mare o el pare dels seus fills, amb els seus propis pares o fills, amb el seu amic de l'ànima. I tots som també alguna d'aquestes persones per a algú.

Un altre amic em va dir fa poc que hi ha gent que, per recuperar-se, necessita no mirar enrere, perquè fer-ho, homenatjar el passat, és malaltís. Li vaig ser sincera, i li vaig confessar que la meva ment seguia divagant per certs passatges del passat, probablement engrandits pel temps, maquillats per la ment, elevats a la categoria d'experiència vital suprema. Lérez, Pontevedra, Sanxenxo, Santiago, Lugo, Barcelona, Vigo, Ourense, A Coruña, Madrid, Praga, Zuric, Màlaga, una casa. I una altra vegada, el fos a negre.

Cal alegrar-se de la felicitat aliena, per ser feliç un també

El meu amic m'ho repetia com un mantra: cal estimar a qui un va voler tant. Cal alegrar-se de la felicitat aliena, per ser feliç un també. Però la felicitat no és una constant i allà hi ha els records, a l'altre costat, mossegant en les hores baixes. Un mal dia et veuràs repassant un àlbum d'unes vacances –aquestes coses només es fan en dies dolents-, escoltant una cançó, aparcant el cotxe en un lloc on cardàveu, passejant per davant de l'escola on jugàveu, rient sola en recordar el dia que va demanar una copa sense pantalons o va tornar amb les ulleres trencades, descobrint el seu perfum al bany.

Aquesta és la meva carta d'amor a tres persones que no oblidaré. A tres històries que formen part de la meva vida, igual com jo de la seva. Que tant vaig estimar i en el record dels quals allotjo ara un immens afecte i gratitud.

Però també és una carta d'amor als que segueixen en la meva vida, als que arribaran, als meus amics i amigues (els millors), a tu que saps que no va poder ser però serà d'una altra manera, a la meva petita família. Amb tot, si alguna cosa he après, és que no vull més morts vivents a la meva vida. No m'hi caben al nínxol.