Estem en un temps de l’any en què s’acumulen experiències, però, sobretot, records. Per les festes de Nadal, totes les famílies tenen els seus costums, “ritus” que es repeteixen any rere anys amb molt poca variació, començant pels dies de més festa (si és la nit de Nadal, o els dies de Nadal i Sant Esteve), si es fa cagar el tió, es posa el pessebre o un arbre de Nadal, si som més de Pare Noel o dels Reis, més de caldo i carn d’olla, de canelons o de marisc, de torrons o de polvorons. Aquests costums reiterats formen part de les nostres vivències i ens acompanyen sempre a la memòria. Sembla que un Nadal és menys Nadal si cada any hem cantat nadales i aquest any no ho hem fet, o si no mengem torrons, o si hi ha un seient buit a la taula aquest any, per les absències de les persones que estimem. Moltes absències són degudes a la mort d’algun parent, i aquell buit sord i d’un dolor punyent ens nua la gola, i ens fa difícil somriure i menjar amb l’alegria que se suposa que acompanya les festes. Cada vegada més, hi ha absències per viatges de treball o estudis, i a tots ens afligeix haver de posar un plat menys a taula, esperant que potser l’any que ve sí que podrem estar tots junts. I bé que se n’aprofiten els anunciants per època nadalenca d’aquesta marea de sentiments d’enyorança, pertinença i calidesa, que ens fa sentir arrelats! Temps de tanta calidesa que deixa fora en la màxima solitud a tants altres. El món mai no ha estat ben repartit!
Les famílies creixen, se separen, s’adapten a nous familiars i amics, en un procés inacabable d’expansió i decreixement, en un reflex de la nostra vida, edat i circumstàncies. Guardem els objectes que ens porten bons records i llencem els de les persones que ens han fet mal. Les fotografies dels nostres éssers estimats ens acompanyen, són a les lleixes del menjador, observant-nos en blanc i negre, en color o en sèpia. Aquella foto amb els avis, un Nadal de fa 20 anys, amb els cosins i tiets que potser fa temps que no hem vist. I la nostra mirada s’hi deté uns instants, en reconeixement de tot el que ens ha unit. Memòries, perquè els humans tenim memòria de llarg termini. Memòria de les persones amb qui hem compartit molt temps o, de vegades, només un breu període de la nostra vida. Recordem les cares i les veus i, sovint, el nom de tots els que hi sortim. Mirant una foto descolorida pel temps, podem recordar la vida que acompanyava la imatge de les persones, aquell breu somriure que tot ho il·luminava, aquella cua d’ull sorneguera, les arrugues que tot just solcaven el front… I sentim de nou una remor dins el cor; l’estimació, la confiança o la melangia són sentiments units al record. La memòria ens ajuda a recordar qui érem i qui som.
La memòria humana és tan poderosa en la reminiscència, que ens sembla una qualitat que ens defineix com a humans. Pensem que altres animals no tenen memòria, i ens sorprèn quan alguna altra espècie demostra tenir capacitat per al record i la memòria. Les aus migratòries tenen memòria, poden recordar amb precisió llocs i contrades, fins i tot localitzen arbres, branques i nius concrets per a refugiar-s'hi o pondre-hi els ous. Quan algú té molta memòria (normalment, d’alguna ofensa), diem amb ironia que té memòria d’elefant. L'elefant és un mamífer de vida llarga que pot arribar a ser molt longeu i que recorda a les persones que l’han cuidat i també, els que li han fet mal. També els gossos tenen memòria, encara que solen guiar-se per l’olfacte i la veu més que per la vista, i els dofins, que tenen una memòria auditiva excepcional. Però és cert que, dins de la intel·ligència animal (deixem de banda la IA), la memòria visual de llarg recorregut, com ara el reconeixement de les subtils diferències entre rostres molt similars, fins i tot després de molts anys, semblaria ser una singularitat de l’espècie humana. Tanmateix, ens podem preguntar si realment aquesta capacitat de reconeixement visual de persones que han format part de la nostra vida és només humana.
S’acaba de publicar un estudi de conducta que demostra que els ximpanzés i bonobos també tenen capacitat de memòria a llarg termini i a més, poden reconèixer la cara de congèneres amb els quals han tingut una interacció, com ara membres de la mateixa família i el mateix grup social, dècades després de la relació. En un grup de 26 individus (dels quals 15 són femelles) de quatre localitzacions diferents, els investigadors han volgut estudiar si eren capaços de reconèixer fotos dels seus coneguts. Per esbrinar-ho, en una pantalla han projectat, costat per costat, dues fotos d’altres ximpanzés/bonobos, i amb una màquina que mesura el moviment dels ulls i l’estona que la mirada queda fixada a cada foto n'han fet una avaluació. En general, els animals miren molt per sobre les fotos i no mostren gaire interès. Excepte quan en una de les fotos hi ha un membre passat o present del mateix grup social. És clar, per a nosaltres seria molt difícil reconèixer-los, ja que no estem avesats a reconèixer cares de ximpanzés (les veuríem totes molt similars), però ells poden veure que són assimilables a elles i que n’hi ha de conegudes, perquè se les miren més estona. A més, no ho fan a l’atzar, perquè saben reconèixer-la d’entre les dues que se’ls mostren alhora. De fet, actuen de manera semblant a quan nosaltres ens encreuem amb algú pel carrer i el fitem perquè ens “sona” d’alguna cosa la seva cara, fins que el reconeixem. Aquest increment del temps de visualització de la foto del company/companya és consistent en tots els animals, cadascun amb els seus referents. En aquest estudi, el cas de memòria social de temps més llarg és el de la Louise, una bonobo adulta que reconeix la seva germana i el seu nebot després de més de 26 anys de perdre’n el contacte, perquè se la van endur a un santuari de primats a una altra localitat.
És evident que els humans no som primats aïllats, i que les relacions intragrupals en els primats s’haurien beneficiat d’aquesta capacitat d’unir emoció a la memòria, ja que permetria establir relacions dins del grup de confiança o desconfiança i de reconeixement d’amics/enemics al llarg del temps
A continuació, els investigadors es van demanar si hi havia alguna mena d’emoció lligada a aquesta memòria visual, per exemple, una relació de proximitat o una relació de jerarquia social. Els resultats mostren —encara que amb un efecte lleu, però significatiu— que el reconeixement (és a dir, l’estona que estaven fitant la imatge) era major quan la relació havia sigut positiva. Germanes o membres del mateix grup, amb els quals han compartit estones de “cura i contacte físic” (grooming) són reconegudes abans i més consistentment que quan la relació ha sigut curta (com ara un company sexual) o de dominància. Aquest punt “emocional” distingiria la pura memòria de llarg termini de la memòria amb reminiscència. La veritat és que aquest treball se’m queda una mica curt, encara que reconec la seva rellevància com a prova de principi. A més, el nombre d’animals estudiats no és gaire gran, i caldria replicar-lo. Tanmateix, és un estudi que suggereix que la memòria a llarg termini pot tenir una rellevància biològica més enllà de l’ús que els humans li assignem. És evident que els humans no som primats aïllats, i que les relacions intragrupals en els primats s’haurien beneficiat d’aquesta capacitat d’unir emoció a la memòria, ja que permetria establir relacions dins del grup de confiança o desconfiança i de reconeixement d’amics/enemics al llarg del temps. Però jo no em puc deixar de preguntar, què ha sentit la Louise quan ha vist la foto de la seva germana? Només ha sentit un lleu senyal de reconeixement en una zona remota del cervell? O el record estava una mica tenyit de la melangia d’aquells moments compartits? Perquè aquesta és la qüestió de la memòria humana, el complex trenat d’emocions que comporta.
D’altra banda, i ja com a biòloga, també em sorprèn que els investigadors en cap cas hagin discutit la relació entre el tipus de memòria i el sentit més desenvolupat dels animals estudiats. Discriminar de forma tan fina i acurada entre dos congèneres demana tenir una capacitat sensorial molt elevada acompanyada d’una percepció i integració al còrtex cerebral. La memòria requereix la percepció unida a la cognició discriminativa. Quant als sentits, els humans i els primats, a diferència d’altres mamífers, tenim una zona a la retina anomenada màcula, on es concentren els cons, les cèl·lules fotoreceptores encarregades de la visió en color i l’agudesa visual. Els primats som animals eminentment visuals, amb gran capacitat discriminativa i, per això, percebem les diferències subtils de petits canvis en la composició facial. En canvi, no som gens bons en la percepció olfactiva. És també lògic que els dofins excel·leixin en la memòria auditiva, ja que aquest és el sentit que tenen més desenvolupat i el que els permet una discriminació més fina de les freqüències i els timbres sonors.
Potser en comptes d’extrapolar la memòria humana i les emocions que ens causen els records a altres animals, podríem estudiar si les seves memòries, encara que depenguin d’estímuls sensorials molt diferents dels nostres, també tenen més sentit quan hi ha una reacció emocional correlacionada. Evolutivament, tindria més sentit biològic, ja que originalment la memòria acurada i discriminativa dels estímuls serviria per a preveure què succeirà, i afavoriria la supervivència de l’individu i l’espècie. Aquesta seria la base conductual i cognitiva que podria evolucionar a memòries unides a experiències més complexes, de manera que la memòria comportés també la reminiscència de les emocions, com succeeix en els humans. Com veieu, encara queda molt per investigar!