Sovint arribem massa tard a les coses. La rutina ens mana preguntar “com estàs?” a l’amic, i tant li fot què ens respongui. Si diu que “bé”, continuarem amb la conversa, i si es dona el cas contrari, hi dedicarem una mica més de temps per dir-li que “no passa res”, que “tot anirà millor” i apa. Però no, sí que passa quelcom i sí que alguna cosa (o totes) encara poden anar pitjor. Som covards de mena i només escoltem la salmòdia de la nostra tristesa de tres al quarto; seria més convenient, encara que l’altre només insinuï un gram de dissort, sacsejar-li l’ossada fins que ens acabi explicant quin és el problema. També hauríem d’implicar-nos-hi de valent, sobretot si ens titllem d’amics a nosaltres mateixos. Escoltar, potser n’hi hauria prou amb escoltar sense cap mena de paternalisme ni de prejudicis. Si féssim això, qui sap si aconseguiríem calmar la tempesta o, si més no, ancorar la nau al mar.
Però no ho fem i arribem tard. Intuïm que, sota els somriures i els sopars de cridòria, s’hi couen petits inferns (avui el text és ple de cursileria i metàfores, dispenseu-me). Fingim tenir un gran coneixement sobre els problemes d’allò que ara en diem salut mental —una forma més de referir-se a la manca de felicitat— del nostre petit regne, però ens ho mirem tot des de l’escalf de l’estadística i les macroxifres, quan el problema més urgent s’amaga al costat de casa o al propi sofà. Ens agrada generalitzar i és així com vociferem que “tots estem molt cremats de la mollera”, que “tothom està fatal” i que “això acabarà com el rosari de l’autora”. Res, converses de cafè espantoses que ens eviten la molèstia de moure el cul i guarir una mica l’ànima de qui tenim a la vora. Ens sobra alarmisme, ens manca fraternitat i només ens couen les coses quan ja és massa tard i la desfeta és insalvable.
El problema més urgent s’amaga al costat de casa o al propi sofà
Hi ha molta gent que no pot més. No sé quanta, ni per quins set sous, però em sembla que l'anar tirant no guarirà una societat alarmantment malalta, on tots esperem que la bala de la depressió o el desànim li toqui al veí. Intentem consolar-nos pensant que tot això nostre són foteses, que hi ha indrets del món on les passen molt més putes i que amb una pastilleta n’hi haurà prou per anar tirant. I així clouen els dies, i desoïm les notícies que parlen de ciutadans atropellats (sic) per un tren o trobats en misterioses circumstàncies al llit de casa. De fet, estem tan cagats que no gosem ni dir la paraula fatídica que defineix l’abandó de la vida; també aquest article, que hauria de dir les coses pel seu nom i només dispara imatges un pèl covardes. Però ja ens entenem. Abans deia que caldria aprendre a escoltar; però potser hauríem de saber parlar més clar, amb la paraula justa, encara que dolgui.
Ara anava a dir que lamentar-se i plorar no serveix de res. Però potser sí que va bé, de tant en tant, buidar el pap i supurar una mica d’impotència. L’únic instrument que tenim per armar-nos davant el decaïment de les ànimes és la nostra força, i potser també haurà de brollar de les llàgrimes. D'ara endavant, siguem més generosos; i quan algú ens digui que no pot més o que les ha passat molt putes, fem el fotut favor d’activar el protocol de l’amistat. Perquè aquest article arriba massa tard, quan qui ha de dormir ja dorm i qui està despert només té un sac de preguntes incontestables per resoldre. Em costa molt acabar el paràgraf, perquè només em surten llocs comuns dels dits. Avui m’hauria agradat ser previsible, escarnir la traïdoria i fer algun text d’anar tirant. Però m’és impossible, perquè sento que podria haver fet alguna cosa més, però que ara ja no hi ha res a fer, i ja és massa tard.
Els que continuem vivint aprendrem a enyorar-te. A tu, que mai no podràs llegir aquest article.