És un vell costum que tenia i que he decidit recuperar veient com tots els partits estan enfocant la campanya electoral. En aquesta època de restriccions, en què ben aviat el món es fondrà en negre perquè la resta de colors estaran prohibits, necessito gaudir de tot allò que m’aporti petites dosis de felicitat.

Ho feia cada diumenge. Abaixava les persianes del menjador i en la penombra sintonitzava un canal de televisió d’aquells considerats per a dones (ecs). El cor m’anava a mil i tota jo era un mullader tan bon punt escoltava la sintonia. Apareixien en pantalla una dissenyadora i un agent immobiliari. Cada un d’ells tenia una missió. Ella, remodelar la casa X per convèncer els inquilins que s’hi quedessin a viure. Ell, fer que es traslladin a una casa millor. Només un podia guanyar. Entre mig, un festival orgiàstic. L’excitant fredor ivoriana dels mobles del lavabo. Pressupostos per remodelar la casa i per comprar la nova. La sensualitat curvilínia de les escales de cargol. Trencadís a la dutxa de la canalla. La torrada esveltesa dels terres de parquet. Trencadís a la dutxa del lavabo de matrimoni. Sales-canviador annexes a les habitacions. El titil·lant crepitar de la llar de foc. “Oh, sí, Hillary, fes-los la cuina de concepte obert que t’estan demanant a crits”. “David, més, més, volem veure una piscina encara més gran”. Si estaves de sort, la providència et recompensava amb el gran orgasme: la casa té soterrani. Es pot reformar. Hi ha prou pressupost. FOT-LI.

No us penseu que tot era una successió d’imatges pensades per delectar els sentits. També hi havia guió. Thriller: el pare i la mare canadencs dubten de si una habitació de la mida de la llotja del Camp Nou és prou gran perquè hi jugui la quitxalla. Drama: no comptàvem a canviar els vidres del menjador i ara hem d’afegir 3.000 dòlars a un pressupost de 20.000. Misteri: per què sempre s’han de reparar les canonades? Poden fer pipí tranquils, al Canadà? Si et cansaves de Toronto, tenies la versió de Vancouver. També hi havia terreny per a la fantasia. Un altre programa preguntava als participants si volien una casa als afores o al centre. Depèn, Claire, hi ha dies que una cosa, hi ha dies que l’altra. A vegades em ve de gust anar a treballar a peu i de tornada comprar el pa a una botiga de muffins sense gluten, lactosa, fruits secs i glifosat. Altres vull banyar-me de nit al jacuzzi d’un jardí que no s’acaba mai, exhausta després d’haver anat a comprar els muffins al centre amb el meu monovolum tan zero emissions tan zero emissions, que me’l deixarien conduir per una superilla.

Aquí ens tenim, en una habitació de 300 euros al mes d’un pis que compartim amb tres persones més, bavejant amb els plans detall d’una espaiosa cuina amb barra americana

Un dia que no em vaig quedar prou descansada, vaig optar per la parafília. Les mini-cases. Que consti que només ho vaig veure un cop, així de passada. Gent que es compra una casa petita, es ratlla moltíssim perquè és petita i truca a l’equip del programa perquè li solucionin el problema. És tralla de la dura: “És una mini-casa, què esperaves, carallot?”, crido, tota suada i tremolosa, al John de Nebraska, traumatitzat perquè el cello, el gos, el gat i els dos fills no caben en una mena de contenidor amb teulada i rodes cosí-germà de les urnes de l’1 d’octubre. Centenars de libidinoses contorsions de lliteres, prestatgeries i portes, així com de posicions antinaturals de coberteria i roba (ganivets imantats a la paret, quina bestiesa!) després, encara hi ha lloc per a un ficus.

Gràcies a les xarxes socials, he descobert que no soc l’única que comparteix aquest vici. Que a molts joves els excita no només tenir una vivenda pròpia (llogada o hipotecada), sinó tenir l’oportunitat d’organitzar-la i decorar-la al seu gust. De la mateixa manera que la sèrie The Newsroom és porno per a periodistes (“No, Timmy, no podem emetre això perquè no ho hem contrastat tres vegades” –és clar, creador de la sèrie Aaron Sorkin, és clar–), els realities sobre cases tenen tots els elements per ser porno per a millennials. Al principi em semblava un desastre, la foucaultiana prova que el poder és qui determina els nostres desitjos. La societat ens va prometre que si ens esforçàvem molt i molt viuríem millor que els nostres pares, i aquí ens tenim, en una habitació de 300 euros al mes d’un pis que compartim amb tres persones més, bavejant amb els plans detall d’una espaiosa cuina amb barra americana.

Ara, però, ja m’és igual. Amb el temps, he après que el que jo valori com a elements clau per a una vida feliç i benestant serà un pèl diferent al que valoraven els meus pares. I que no passa res, sempre que siguem capaços de tenir una vida digna i satisfactòria i que no ens aixequin (més) la camisa. Així que em miro els realities de cases com una fantasia que et fa passar una bona estona, però que no necessàriament es farà realitat. Ni té per què ser desitjable que se’n faci. Mentre no ens creem falses expectatives, o expectatives gens saludables per a nosaltres i els que ens envolten, amb allò que veiem a la pantalla, tot anirà bé. Tal com està el pati, és fins i tot saludablement necessari fantasiejar que la teva única preocupació a la vida és triar entre el groc mostassa i el groc canari. O que ets canadenca.