Un cop més, l’independentisme es troba davant la necessitat de refermar el seu projecte. Un cop més, amb tota probabilitat, la falta d’una estratègia compartida la tornarà a insatisfer, eixamplant l’abisme que hi ha entre independentistes revolucionaris (els que entenen que la sobirania es guanya i s’exerceix, ni es negocia ni es demana) i els conservadors (els que esperen el permís de l’opressor per exercir-la). Em refereixo a l’afirmació que cal donar suport incondicional a PSOE i Podemos en la lluita contra l’extrema dreta espanyola.
L’única via efectiva perquè Catalunya faci front a la ultradreta espanyola és defensar un projecte netament independentista i, sobretot, que el posi en pràctica. Davant el feixisme al carrer tan sols val l’esperit d’Urquinaona i l’organització social i institucional que va fer efectiu l’1 d’octubre. Fent-ho, de pas, es debilitaria l’amenaça de la ultradreta independentista, minoritària, però que sempre intenta capitalitzar la frustració que genera als independentistes revolucionaris que la Generalitat hagi desobeït les lleis que va votar el Parlament i, no contents amb això, hagi rebut totes les bastonades de l’amo amb la cua entre les cames i els estómacs ben plens, gràcies a la parasitació de les institucions, els mitjans i les entitats. La ultradreta catalana és semblant a la francesa i l’holandesa. Acabar de frenar-la implicaria picar pedra perquè les institucions deixin de reproduir relacions racistes. De fet, allà on Vox ha guanyat regidors ha estat gràcies a copiar el discurs xenòfob de Plataforma per Catalunya.
L’extrema dreta espanyola és un radi de la roda del règim del 78. Més enllà de constituir la ideologia de base a molts estaments, la seva funció és mantenir un dels dos pilars del mite de la Transició: la por al franquisme. El temor al règim de Franco imposa un passat al qual no s’ha de tornar i deslliga aquesta època històrica, i la restauració monàrquica-democràtica que se’n deriva, de l’espanyolisme imperial que ha marcat la política estatal en els darrers segles. Ho fa presentant la dictadura com una excepció històrica, exonerant les esquerres del seu paper en el foment de la catalanofòbia al llarg de dècades, i no pas com una manifestació més d’aquest espanyolisme. Com que amb les generacions nascudes en democràcia no funciona el relat de la dictadura, PSOE i Podemos han de recórrer a la formació d’Abascal per mantenir Espanya una, grande y libre.
Ni us passi pel cap pensar que l’independentisme té el deure de socórrer aquells que són partícips de la seva repressió, i que no han mogut ni un dit per transformar un sistema basat en la catalanofòbia i l’extractivisme madrileny
La realitat, però, és que Vox és la conseqüència d’un règim que el PSOE ha mimat i cuidat com el que més, i que Podemos ha intentat maquillar oferint una versió activista i hípster de l’Estat plurinacional vist com una gran agrupació de coros y danzas, perquè en el fons ells són cosmopolites, és a dir, espanyols. Quan ha tocat oprimir Catalunya, el PSOE hi ha estat a primera fila, Podemos se n’ha distanciat, i els comuns han fet veure que s’enfadaven molt i que Bona nit Oriol i Cap dona en l’oblit, però que, com bé va dir el ministre d’Universitats, Manuel Castells, a la taula de diàleg s'hi va a defensar la Constitución.
La meselleria d’ERC —i la gesticulació de JxCat— durant aquesta legislatura espanyola i la passada han demostrat repetidament que “el govern més progressista de la història” prefereix Espanya antes facha que rota, frenant mesures que beneficiarien les classes més desafavorides per no cedir a les demandes independentistes. Tanmateix, si PSOE i Podemos segueixen sense ni donar aigua a l’independentisme és perquè, en l’últim segle, Catalunya mai ha posat un preu a la sang, suor i llàgrimes que la ciutadania ha vessat contra el feixisme espanyol.
L’independentisme ha d’entendre que no pot defensar l’alliberament col·lectiu si prèviament renuncia al seu. En acabar la batalla, els altres s’hauran alliberat (de l’extrema dreta) i ells continuaran lligats de peus i mans (a l’espanyolisme). A Catalunya, el que ha frenat la implantació de polítiques de protecció a les classes més empobrides o que han fomentat l’emancipació de dones, persones racialitzades i persones LGTBI, ha estat CiU amb les seves retallades, el tripartit amb les que va començar, i PSOE, Ciutadans i PP amb l’aplicació del 155 i el control de les finances de la Generalitat. És a dir, qui ha fet mal als catalans més vulnerables és l’austeritat neoliberal i l’espanyolisme. Vox és una reacció al primer i un intent de garantir el segon. En conseqüència, els partits independentistes han d’aparcar les seves diferències, traçar ja una estratègia compartida, que parteixi de l’exercici de la sobirania catalana i, a partir d’aquí, establir la seva tàctica a Madrid.
Així doncs, ni us passi pel cap pensar que l’independentisme té el deure de socórrer aquells que són partícips de la seva repressió, i que no han mogut ni un dit per transformar un sistema basat en la catalanofòbia i l’extractivisme (econòmic i cultural) madrileny. Davant l’amenaça de l’extrema dreta espanyola, la pregunta, en tot cas, seria: a canvi de què l’independentisme hauria de donar suport al govern espanyol?