Al migdia el cel de Waterloo, al cor de Bèlgica, era d'un blau intens, no s'hi veia ni un sol núvol, i Inés Arrimadas portava un abric creuat de color grana. Cotxe, avió, cotxe, parada, cotxe, avió, cotxe. Diumenge la líder de Ciutadans a Catalunya va desplaçar-se amb el seu particular CDR ―poc més de vint persones― fins a una esplanada coberta de gespa situada davant per davant de la casa del president Puigdemont. Arrossegaven una pancarta on deia: "¡La república no existe, Puigdemont!". Sort que era a Bèlgica, que tenen reis, i no a França, on la república existeix absolutament i potser els detenen. L'operació Waterloo va ser arribar i moldre. Deu minuts de declaracions als mitjans, i marxar a cuitacorrents, com el Napoleó derrotat de 1815. Carles Puigdemont va deixar mig oberta la porta de la Casa de la República, però Arrimadas i els seus mariachis van mantenir-se’n prudentment allunyats, potser tement que el dimoni sortís per, de nou, convidar-la a entrar i parlar.

Ella no vol parlar. Ni amb Puigdemont ni tampoc amb el president Torra, les invitacions del qual rebutja. Amb l'enemic no s'hi dialoga: se'l derrota i, si es pot, se l'humilia. Ells prometen aplicar el 155 tan durament i llargament com els convingui i els doni la gana. De fet, Ciutadans va néixer de la llavor del ressentiment contra el català i el catalanisme. Ella s'hi va apuntar. Cal pensar que és la seva forma d'agrair i correspondre a l’acolliment que va trobar a Catalunya des del moment en què hi va arribar.

Arrimadas va guanyar les passades eleccions al Parlament, les que va convocar Rajoy a finals del 2017, perquè va aconseguir mobilitzar i també agrupar el vot més espanyolista. Des d'aleshores, s'ha dedicat a fer tota mena de numerets, dins i fora del Parlament. Provocacions i pallassades sempre lamentables, que han anat in crescendo. El darrer numeret va tenir lloc a Waterloo diumenge. No són numerets innocents. Tenen tots una característica comuna. Busquen alimentar les baixes passions. També tenen un destinatari: les televisions (sobretot), especialment aquelles amb base a Madrid, que també molts catalans consumeixen. Que les protestes d'Arrimadas (a les xarxes l'anomenen doña Berrinches) barregin maldestrament fets i mentides com la pitjor propaganda i que sovint els manqui qualsevol lògica no té cap importància: tot sigui a major glòria del vídeo i de la segregació de les vísceres. Així s'ha convertit, a força de numerets i televisions espanyoles, en una mena de Joana d'Arc de la reconquista, sempre a punt per insultar o menysprear l'independentisme.

Si no reconeix Puigdemont, per què va fins a Bèlgica, a la casa del president a protestar? 

Aquest problema amb la lògica l'hi va retreure justament el govern espanyol i també el PP. Si no reconeix Puigdemont, per què va fins a Bèlgica, a la casa del president a protestar? Que no s'adona que, a més de resultar contradictori, això ajuda Puigdemont i a l'independentisme? Però a Arrimadas i Ciutadans (quan sento que hi ha qui diu que és un partit "liberal", sento els ossos de Thomas Jefferson sacsejant-se dins la seva tomba virginiana de Monticello) la coherència els importa una patata bullida. Resulta un preu assumible, esquifit, si el comparem amb la seva cega ambició.

Arrimadas s'ha dedicat a utilitzar el Parlament i la política catalana de plató per produir les seves fotos ―no parlo ara només dels retrats per a Telva al Saló dels Passos Perduts― i els seus vídeos, per fer de youtuber estrident i cridanera. No ha fet mai política en el sentit noble i constructiu de la paraula. No n'ha volgut fer. Els que la van votar perquè en fes, es deuen haver quedat amb un pam de nas. Ella predica el 155, que no vol dir res més que suprimir la democràcia i les llibertats a Catalunya per poder fer net d'independentistes, però també de catalanisme i catalanitat. I del català a les escoles i de TV3 i dels Mossos... Cal escarmentar els indígenes per sempre i assegurar-se també que no ho podran tornar a fer.

Ara, i després de negar-ho, se'n va al Congrés de Madrid a ajudar Rivera. La seva il·lusió, deia Arrimadas a Salvados, és treballar a favor dels catalans que havien confiat en ella, arribar a presidenta de la Generalitat i bla, bla, bla. En la seva mentalitat, el Congrés de Madrid és tota una promoció, ascendir, un premi. Espanya ―bé: la seva delirant idea d'Espanya― sempre va ser la prioritat. I Catalunya, les quatre províncies on viuen els espanyols del nord-est peninsular.