El 12 d’abril de 1921 a la nit arribava a l’Estació de França, procedent de Ginebra, un jove Jean Monnet, tenia 32 anys. Es traslladà a l’hotel Ritz –de recent creació- on s’allotjà les diverses nits que pernoctà a Barcelona. L’endemà el matí, un elegant Hispano-Suiza el recollí a la porta de l’hotel per traslladar-lo a la plaça Sant Jaume. L’esperaven a la porta del Palau de la Generalitat on el conduïren a la planta noble, al despatx que se l’hi havia condicionat amb accés directe al Saló Sant Jordi. Realitat o ficció?

Doncs res més cert que això, que va ocórrer fa poc més de cent anys. Jean Monnet, abans d’embarcar-se a la fabulosa aventura de crear el que acabaria sent avui la Unió Europea –amb totes les seves grandeses i misèries- fou, del 1919 al 1923, secretari general adjunt de la Societat de Nacions. I ho va ser a proposta del primer ministre francès, Georges Clemenceau, i del secretari de la Foreign Office, Arthur Balfour, que consideraren que l’experiència del jove Monnet, que durant la Primera Guerra Mundial havia destacat en tasques de coordinació entre els aliats, podia ser útil en el procés de creació d’una institució com la Societat de Nacions.

Monnet deixà la Societat de Nacions aviat, poc més de dos anys després d’entrar-hi, però per motius personals, per ajudar al negoci familiar –els Cognacs Monnet, una marca encara avui reputada- que estava experimentant dificultats. Un cop resolts aquests es llençà a una carrera empresarial i d’assessoria que el duria als Estats Units, Europa Central, Moscou i Xangai fins que poc abans de la Segona Guerra Mundial tornaria a França, on aviat hauria d’utilitzar de nou les seves dots organitzatives i de persuasió en favor dels aliats. De fet, l’economista Keynes calculà que les tasques de coordinació logística de Monnet durant la guerra l'haurien escurçat aproximadament un any.

Però tornem a Barcelona, a aquell març de 1921. Què hi feia el secretari general adjunt de la Societat de Nacions en un despatx del Palau de la Generalitat? Doncs participava al tram final de la primera conferència intergovernamental organitzada per la Societat de Nacions, la Conferència Internacional de Comunicacions i Trànsit, que es celebrava a la nostra capital des del 10 de març, i que s’allargaria fins el 20 d’abril.

Hi participaren 42 estats, la majoria dels existents en un món dividit en clau colonial. El gran absent fou els Estats Units que feia poc havia optat per la política aïllacionista. En canvi, sí que hi participaren tots els diplomàtics representants de les joves repúbliques acabades de néixer per la dissolució dels imperis austro-hongarès i els efectes de la Revolució Russa. Com també ho feren, per primera vegada i en igualtat de condicions, els representants llatinoamericans, que fins aleshores no havien pogut participar realment de la política multilateral.  D’allí en sortiren uns tractats, els Convenis de Barcelona, avui encara vigents.

No deixa de sobtar, però, que la primera conferència intergovernamental i els primers tractats de la Societat de Nacions fossin d’un marcat caràcter tècnic. De fet, avui en dia hi ha acord entre els historiadors que els principals èxits de la Societat de Nacions foren en l’àmbit tècnic: des de les comunicacions i el trànsit, passant pels àmbits de la salut, la cooperació intel·lectual o les condicions de treball. Diversos dels organismes internacionals que actualment treballen en aquests camps tenen el seu origen en la Societat de Nacions, com l’Organització Internacional del Treball (OIT), la de la Salut (OMS) o la UNESCO.

I dic que sobta perquè es podria intuir un patró entre l’experiència dels èxits –i fracassos- de la Societat de Nacions, i l’estratègia dels pares fundadors de la Unió (Monnet, també Schumann, de Gasperi i Adennauer, entre d’altres) d’utilitzar la cooperació de caràcter tècnic com a primera fase d’un procés l’objectiu del qual havia de ser la integració econòmica i política. 

De fet, fou també en el marc de la Societat de Nacions que Aristide Briand –ministre d’afers exteriors de França- va fer la que segurament fou l’aposta més seriosa per uns “Estats Units d’Europa” durant el període d’entreguerres, el setembre de 1929, un mes abans de l’inesperat crack que acabaria arrossegant precisament el vell continent a un dels períodes més foscos de la seva història recent. En el seu pla, Briand ja apostava per una primera fase d’integració econòmica prèvia a la política.

Sigui com sigui, l’experiència de Monnet a la Societat de Nacions, i l’experiència de la institució per si mateixa -també del seus errors- de ben segur que li foren útils en la seva etapa europea. El que desconeixem és si Barcelona o el Palau de la Generalitat també li van servir, o no, d’inspiració.