La decisió de Finlàndia de demanar l’ingrés a l’OTAN, gest que es confirmarà amb una votació al Parlament a principis de la setmana vinent i que segurament serà seguit per Suècia, significa un canvi radical d’escenari en la geopolítica europea, i més en un moment d’altíssima tensió com és el provocat per la invasió russa d’Ucraïna, iniciada aviat farà tres mesos.

Per una banda, cal tenir en compte la radicalitat d’aquestes decisions, que si bé venen precedides d’una actuació tan agressiva i inesperada com la de Rússia a Ucraïna, signifiquen un canvi total de paradigma en la política exterior i de defensa de dos països que fins fa molt poc estava definida per les respectives polítiques de neutralitat, en el cas suec, de més de dos segles d’antiguitat.

És més, l’anunci del president i la primera ministra de Finlàndia significa la confirmació de l’absolut fracàs de l’estratègia de Putin que inicià “l’operació militar especial” amb l’objectiu declarat de frenar l’expansió de l’OTAN cap a l’est. De fet, Rússia parlava de la “finlandització” d’Ucraïna com un dels seus objectius, quan el que està aconseguint és “l’otanització” de Finlàndia i Suècia, cosa que hauria estat inconcebible fa només un any.

Però per entendre la profunditat dels canvis que estem experimentant, cal tenir en compte la dimensió d’un canvi tan substancial per a aquests dos països, així com els enormes reptes que els pot comportar una decisió com és la d’abandonar la seva històrica política de neutralitat.

Suècia fa més de dos segles que va adoptar la neutralitat com a element estructural del seu sistema polític, de defensa i de relacions internacionals. De fet, va ser arran del seu fracàs en la Guerra Finlandesa (1808-09), en la qual va perdre el control de Finlàndia a favor de l’Imperi Rus, que Suècia va decidir adoptar la política de neutralitat, que —amb modulacions i matisos— ha mantingut fins ara. És cert que el 2009, a partir de la signatura d’alguns acords de defensa mútua amb diversos països nòrdics i la UE, Suècia “tècnicament” havia deixat de ser un país neutral i que feia temps que anava reforçant els seus lligams amb l’OTAN. Però d’aquí a demanar-ne l’ingrés com a membre de ple dret hi ha un abisme, també des del punt de vista simbòlic i de la percepció russa al respecte.

L’anunci del president i la primera ministra de Finlàndia significa la confirmació de l’absolut fracàs de l’estratègia de Putin, que inicià “l’operació militar especial” amb l’objectiu declarat de frenar l’expansió de l’OTAN cap a l’est

Encara més clamorós és el cas de Finlàndia, que comparteix 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i que també en els darrers dos segles d’història s’ha definit com a país i com a nació basant-se precisament en la relació que ha mantingut amb el gran veí oriental. Començant per quan Rússia la va annexionar, tot creant el Gran Ducat de Finlàndia el 1809, seguint per quan aquella va acceptar la seva independència el 1917 arran de les convulsions resultants de la revolució bolxevic. Continuant amb els dos intents d’invasió per part de Stalin —que obligà els finesos a reforçar els lligams amb l’alemanya nazi—, o establint la seva política de neutralitat un cop acabada la Segona Guerra Mundial; i, finalment, jugant un paper clau per reduir les tensions dels dos blocs durant la Guerra Freda tot promovent el conegut com a Procés de Hèlsinki (1972-75).

Però cal tenir en compte també que, a pesar de ser dues de les economies capdavanteres del món i comptar amb unes de les rendes per càpita més altes, Suècia i Finlàndia són països petits en termes demogràfics, 10 i 5,5 milions respectivament (respecte als 44 milions d’Ucraïna, per exemple), i també des de la perspectiva de les seves forces militars. És en aquest sentit que s’ha d’entendre la visita del primer ministre britànic, Boris Johnson, a Estocolm i Hèlsinki aquesta setmana per signar acords de defensa mútua amb els dos països. Una espècie de “garantia” abans que aquests fessin el pas d’anunciar i dur a terme la petició d’ingrés a l’Aliança Atlàntica.

Una altra de les ironies que acompanyen aquesta situació és el fet que els dos governs que ho estan duent a terme, tant a Finlàndia com a Suècia, estan encapçalats per dues primeres ministres socialdemòcrates, membres d’uns partits tradicionalment partidaris de la neutralitat i contraris a l’entrada dels seus respectius països a l’OTAN.

De fet, en el cas de Suècia, s’està pendent d’una reunió aquest diumenge del Partit Socialdemòcrata per canviar la seva política oficial al respecte (fins ara, contrària a entrar a l’OTAN) perquè el govern que presideixen pugui iniciar els tràmits també la setmana vinent.

Com reaccionarà el Kremlin a aquest repte? Com encaixarà Putin aquesta nova derrota? Doncs és difícil de preveure. Primer, perquè en el fons té poc marge de maniobra i, segon, perquè la situació militar a Ucraïna ja és de per si prou complicada per Rússia. Però també és cert que en aquests darrers temps la imatge d’un Putin fred i calculador s’ha anat desfent, i que la racionalitat que el caracteritzava s’ha esvaït, quelcom que no és particularment tranquil·litzador.

Un dels primers indicadors el tindrem aviat, i passarà per saber si el gas rus continua fluint en els gasoductes que connecten amb aquests països. Més endavant, ens haurem de fixar en un punt del mapa europeu sovint oblidat: l’enclavament rus de Kaliningrad, entre Polònia i Lituània, l’antic Konigsberg, pàtria d’Emmanuel Kant. Fa un temps que s’especula amb desplegament d’armament nuclear rus en aquell territori com a possible “resposta” a la “pressió” de l’OTAN. També és cert que diversos analistes consideren que aquest tipus d’armament ja fa temps que va arribar a la zona, ni que fos de manera encoberta.

En qualsevol dels casos, ja fa mesos que tant Finlàndia com Suècia es preparen militarment i civil per als diversos escenaris possibles. En principi, no ha de ser el cas, però, sense dubte, estem davant d’un canvi radical d’escenari, fruit d’un fenomenal error de càlcul per part del Kremlin.