El traspàs als 96 anys d’Elisabet II, sobirana del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, així com d’altres 14 estats sobirans (d’Austràlia a Canadà, passant per Jamaica, Papua Nova Guinea o Nova Zelanda), cap de la Commonwealth i de l’Església Anglicana marca un punt d’inflexió en la història d’un país, el Regne Unit, i d’una institució, la Corona Britànica, que durant segles han jugat un rol clau no sols a escala europea, sinó que també a nivell mundial.

El regnat d’Elisabet II ha estat el més llarg de la història del seu país, superant els mítics 63 anys del de la reina Victòria, i el segon més llarg de la història per darrera de Lluís XIV de França que en regnà 72 a cavall dels segles XVII i XVIII. En contrast però amb l’època expansiva victoriana, els setanta anys de regnat d’Elisabet II (de 1952 a 2022) han estat marcats precisament per la definitiva i progressiva desaparició d’un dels imperis més grans i poderosos que ha conegut la història. I no sols això, durant aquestes set dècades el Regne Unit ha perdut irremeiablement el seu imperi alhora que també ha vist decaure vertiginosament el seu pes com a potència global i regional.

Òbviament, i a diferència d’altres èpoques, aquesta evolució de la política i el poder britànic no són atribuïbles al seu monarca, sinó que en tot cas respondrien a la tasca duta a terme pels 15 primers ministres que s’han anat succeint sota el seu regnat i, sobretot, a l’esdevenir i les dinàmiques de la història.

Però per a molts britànics ha estat precisament la figura d’Elisabet II, l’estabilitat que aquesta projectava, i la brillantor d’una Cort i d’unes maneres més pròpies d’un altre temps i d’una altra correlació de forces, allò que els ha fet possible anar assumint i acceptant aquesta decadència òbvia i objectiva respecte del paper i la posició del Regne Unit al món.

I per això, en un moment on els reptes pel Regne Unit són enormes, començant per les conseqüències econòmiques i polítiques derivades del Brexit, la COVID i la guerra a Ucraïna, però seguint pel llegat d’un dels que molts consideren el pitjor primer ministre si més no de les dècades recents; tot serà més difícil de gestionar sense la referència d’una figura tant respectada, en alguns casos fins i tot venerada, com la d’Elisabet II. Sense oblidar el dossier escocès que, conjuntament amb el nord-irlandès, poden condicionar la viabilitat a curt i mig termini del Regne Unit com a entitat política.

Un dels fets que ha sorprès molts observadors d’aquest regnat és l’aparent bona relació que la reina, el principal símbol de la tradició d’un país molt conservador i —no cal oblidar-ho— detentora d’una fortuna importantíssima, va tenir amb diversos primers ministres laboristes, més recentment amb Blair però també amb Harold Wilson en el seu moment. Fet que contrasta amb la reputada mala relació que tingué amb una de les icones dels neoconservadors com Margaret Thatcher. Paradoxes d’un país on en les darreres dècades un dels principals baluards institucionals dels drets humans ha estat curiosament la cambra dels Lords. Recordem sinó el seu rol en el cas Pinochet, o la negativa d’aquesta cambra no electiva a acceptar draconianes retallades de drets proposades per Tony Blair arran dels atemptats del 9/11 i aprovades amb àmplia majoria a la cambra dels Comuns, aquesta sí que electiva.

Res tornarà a ser igual a la Cort de Sant Jaume. Els qui coneixen bé la seva estimada Commonwealth saben que aquesta quedarà tocada per la desaparició de la seva màxima ambaixadora, també coneguda com la “psiquiatra de la Commonwealth” per la reconeguda dedicació i actitud que tenia en tractar els líders dels països que la conformaven. Com tampoc hi ha pocs dubtes del camí unidireccional cap a la república que prendran molts dels esmentats 14 estats dels que encara en continua essent formalment el sobirà el titular de la Corona Britànica; debilitant-se així encara més els fràgils lligams que restaven entre l’antiga metròpolis i diversos antics components de l’imperi.

L’enterrament de la reina -i amb ella de les darreres llums del que havia estat un gran imperi- serà segurament majestuós, com probablement ho serà també la coronació del seu fill i successor o la primera cerimònia d’obertura que aquest farà de les sessions del Parlament, automàticament suspeses per la mort del monarca. Però tampoc hi ha gaires dubtes de les profundes reformes a les que s’haurà de sotmetre la institució monàrquica per excel·lència si vol sobreviure als reptes que l’esperen, i més a la vista de la tendència a l’escàndol, o situacions tèrboles, que tenen molts dels membres de la família Windsor.

Amb una trucada del lord camarlenc a la primera ministra comunicant el traspàs de la reina s’ha activat l’operació London Bridge, la que determina tots els procediments que es seguiran a partir d’ara fins a la coronació del nou monarca, Carles III, i que no deixa de ser una curiosa barreja d’un arcaic cerimonial d’arrels medievals combinat amb una cuidada estratègia de mitjans i xarxes socials. I amb el sepeli d’Elisabet II es consumarà el traspàs definitiu del símbol del que fou, ara ja fa anys, un gran imperi.