Un cop elegit president, Pedro Sánchez va ser objecte d’una sonora ovació dels diputats socialistes i d’altres que no ho són i li havien donat suport, però el soroll encara va ser molt més elevat fora, al carrer, de grups ultres no gaire nombrosos però molt enfurismats. Les imatges de les protestes dels darrers dies a la capital han donat una impressió equivocada d’un país, Espanya, alçat contra el seu govern, però si alguna cosa ha demostrat el debat d’investidura és que Madrid no és Espanya i que la gran qüestió de la legislatura és que les forces de la perifèria demanen pas.
Felipe González va dir en una ocasió advertint el Partit Popular que “Espanya es podria governar sense Catalunya però no contra Catalunya”. En això el temps li ha donat la raó. Ara, l’equació és la contrària. Es pot governar Espanya contra Madrid? El repte de Pedro Sánchez és governar no pas contra la ciutat capital, però sí contra les elits que no estan disposades a cedir ni una engruna del seu poder i per això s’han afanyat a organitzar la seva resistència.
El gran desafiament de Pedro Sánchez és que per primera vegada la majoria parlamentària reclama al president canvis estructurals en un Estat que mai no s’ha volgut reformar
Les concentracions del cap de setmana, liderades pel Partit Popular, sí que han estat multitudinàries, però com de costum, no pas més que quan desfilaven amb els bisbes contra el dret a l’avortament o contra l’Estatut. Tot dins de la normalitat. Les protestes al carrer dels dies feiners han estat minoritàries, d’extrema dreta i fins i tot folklòriques. Un fenomen estrictament madrileny i gairebé diria que inofensiu si no fos per la transcendència que li han donat les imatges a la televisió. El perill no és al carrer sinó a les institucions.
Ningú pot preveure quant durarà la legislatura espanyola, perquè es presenta com una terrible cursa d’obstacles. No només per la intricada composició de la majoria parlamentària, sinó perquè el gran desafiament de Pedro Sánchez és que per primera vegada la majoria parlamentària li reclama al president canvis estructurals en un Estat que mai no s’ha volgut reformar. Mai com avui s’havia parlat tant i amb tants interlocutors d’Espanya com un estat plurinacional. A la sessió del matí gallecs, però sobretot els bascos del PNB i Bildu han estat determinants en el seu reconeixement nacional. I els bascos, com en els escacs les fitxes blanques, sempre guanyen. El PSOE sempre havia evitat la qüestió, però les eleccions del 23-J i els acords d’investidura han marcat una inflexió que no permeten al PSOE ser com abans. Pedro Sánchez no té més remei que continuar fent "de la necessitat virtut". Tanmateix, com va advertir Puigdemont, no convé “aixecar falses expectatives”, perquè tot està per fer. Tot és possible, però tot serà dificilíssim.