Si em pregunten qui és el nou alcalde de Barcelona, en puc dir el nom i també el nom del partit pel qual es presentava; però, a partir d’aquí, que no em preguntin res més perquè segur que diria una falsedat. Òbviament, no volguda. No sabria definir qui és, i no ho dic només perquè s’hagi passat la campanya fent veure que no era al govern municipal fins just abans d’obrir-se el període electoral, o de quines eren les seves línies vermelles a l’hora d’establir aliances; sinó, o també, per quin ha estat el pacte que l’ha portat fins a aconseguir el càrrec.

Fa molt de temps que l’eix esquerra-dreta s’ha desdibuixat completament, només cal anar a mirar els programes de les darreres, i em refereixo a unes quantes, eleccions, i el que és més important encara: les accions que es duen a terme una vegada s’ha guanyat. O, en el seu defecte, s’han canviat els cromos per poder governar. Per als incrèduls i incrèdules, mireu les xifres de desigualtat i com aquestes creixen, malgrat que els partits que s’anomenen d’esquerres estan al poder. Mireu també, i encara més de prop, els drets que anem perdent com a ciutadans i ciutadanes d’un país democràtic. I, en definitiva, com es va degradant la democràcia fins al punt que se n’ha de parlar cada dia per no perdre-la de vista i mantenir la il·lusió que és plena. No és per riure, però direm que em fa força gràcia quan diuen que Espanya és una democràcia plena. Sempre em pregunto: plena de què?

A Catalunya, i al conjunt de l’estat espanyol, la difuminació de l’eix esquerra-dreta ha deixat pas a un altre eix que ha emergit desacomplexadament en aquest pacte de Barcelona: la lliga espanyolista dels partits estatals contra Catalunya

Sense dubte, en l’autodenominació recau una bona part del problema, però va més enllà i no és només que el poder està en una altra banda, cosa que també és certa, però que no canvia especialment perquè els que es presenten a les eleccions quan ja són a la cadira no fan res que els perjudiqui el futur polític. Fins al punt de fer autèntics malabars amb la ideologia —la pròpia i la de la resta—, per això la dreta sempre està tan tranquil·la, també quan suposadament perd. Els que hi perdem de debò és tota la ciutadania, perquè el present i el futur polític ja no és el de la gent, és el de les i els mateixos polítics i tots els membres dels seus partits.

Aquest dissabte passat ha deixat bocabadats més d’un i una, no pas perquè el que ha passat no fos possible, sinó perquè ha deixat massa culs —culs lligats a la cadira i culs llogats a casa d’altre— a l’aire. No és ja ni una qüestió de coherència mínima, sinó que entre la declaració —el que es diu— i l’acció —el que s’acaba fent— ja no hi ha, en el cas de molts polítics, no només distància sinó una contradicció flagrant que s’assumeix com a una nova manera eficient per fer política. Les explicacions justificatives de les maniobres no són ja ni poètiques, directament esperpèntiques! Però ni es despentinen!

Ara bé, a Catalunya, i al conjunt de l’estat espanyol, la difuminació de l’eix esquerra-dreta ha deixat pas a un altre eix que ha emergit desacomplexadament en aquest pacte de Barcelona: la lliga espanyolista dels partits estatals contra Catalunya. El 155 no només no ha acabat, sinó que continua eixamplant la base; el que no treu que els comuns, quan els torni a convenir, faran veure que ells juguen en una altra lliga. Una lliga que com a mínim deu ser sideral!

El que també em preocupa de tot plegat: Barcelona s’ha fet gran al món perquè no van aconseguir governar-la des de Madrid. Amb l’espectacle de dissabte, no sé pas quina serà la Barcelona del futur!